Artistes icarians

Ho dèiem tot passejant per la Rambla: si mai venim a viure a Barcelona, ho farem al Poble Nou. Al menys un cop a la vida tindríem dret a la nostra Icària. Encara que el capitalisme criminalitzi les utopies culpant-les de la responsabilitat d’un progés sagnant només adduïble a la cobdícia del capital, els nostres somnis són sempre allà, esperant-nos; i Icària n’és un símbol. Així ho va entendre el mateix Ildefons Cerdà, així ho van patir les masses d’obrers que, a partir de mitjans del segle XIX van deixar la seva pell a can Ricrad, l’Alchon o el Gas Lebon. Passejar pel vell Poble Nou és resseguir la pell de la història del moviment obrer.
Evidentment va ser Xavier Benguerel qui va situar el Poble Nou al mapa de la literatura. Ja l’any 36 amb ‘Suburbi’ (Proa), però sobretot l’any 74 amb ‘Icària Icària’ (Planeta), la primera vegada que una novel•la catalana guanyava el premi Planeta gràcies a la llestesa de l’autor, que va traduir el relat al castellà exclusivament per al premi. En temps de crisi i fractura social, quan els pobres tornen a ser tan pobres com els icarians de fa cent cinquanta anys, a Benguerel (‘Sempre és demà’ –Planeta- un altre imprescindible-) se l’hauria de llegir amb avidesa, amb l’esperança dels socialistes utòpics que van fundar la Catalunya moderna d’avui i a qui mai no s’ha reconegut els seus mèrits, al contrari.
El Poble Nou d’avui te noves lectures per reclamar el passat bo i afrontant el futur amb la mirada clara: la pintora Neus Martín Royo, hiperrealista li dic jo, impressionista es reclama ella, narradora plàstica d’un passat imperfecte, si, però en el que fonamenta el somni de la icariana que porta a dins. Les seves arqueologies industrials no són una visió agònica d’un temps, són memòria viva per buscar noves utopies a cada pas perdut per la Rambla; per paisatges que desapareixin.