Mentre que a les eleccions al Parlament hi ha hagut un cert consens en que calia fer soroll polític per remoure tots els mals del país, a les que es van fer dimecres a l’Orfeó Català per escollir la primera junta post-Millet sembla que s’ha seguit la idea del refrany; que els mals d’una venerable i tradicional entitat com l’Orfeó no volen sorolls. Potser va ser per això que la candidatura de Mariona Carulla va ser-ne la guanyadora amb més del doble de vots; uns vots sorgits, majoritàriament, d’una nòmina de socis d’edat provecta que aspiren a que la pau torni a regnar a l’entitat, que és com dir que deixin de ser objecte de titulars periodístics. Els joves, fonamentalment cantaires, tenen coll avall que, a hores d’ara, ben poques coses canviaran a l’entitat; però són minoria.
Sense posar en dubte l’honorabilitat de tots i cadascun dels membres de la nova junta, amb el saqueig de Millet i els seus còmplices encallat als jutjats, amb els dubtes sobre el presumpte finançament irregular de Convergència a través del Palau i amb el cas del nonat hotel esquitxant l’ajuntament de Barcelona, la renovació de les persones que havien de gestionar el nou l’Orfeó havia d’haver estat molt més profunda encara que fos, simpement, per decòrum. Que quatre dels membres de la nova junta, presidenta inclosa, ho haguéssin estat ja de les juntes presidides pel saquejador convicte Fèlix Milllet, i que calgui repetir les eleccions dels representants del cantaires, anulades per un greu defecte formal, no són, precisament, els millors auguris per l’entitat. No vull dir amb això que l’ombra de la sospita plani sobre els nous gestors, no, però quan en un lloc n’ha passat una de tan grossa com el cas Palau i els seus serrells, s’imposa un canvi radical d’actors.
Uns dies abans de les eleccions, la polémica decisió personal del president interí de de l’Orfeó, Josep Maria Busquets, de no adherir-se a la petició de la fiscalia i del Consorci del Palau d’imputar en el cas de l’expoli del Palau el tresorer de Convergència, Daniel Osacar, i al secretari d’immigració del partit, Àngel Colom, decisió posteriorment desautoritzada per la junta provisional, a més de rocambolesca, va ser simptomàtica; diu com volen molts dels socis de l’entitat que l’Orfeó surti d’aquest enverinat conflicte: de puntetes, sense fer soroll i remenant el mínim possibles les coses.
Els venerables socis de l’Orfeó han decidit democràticament que “el seu mal no vol sorolls” i han optat per una sortida que garanteixi que res no canviarà per que les coses canviïn. Ja haurien volgut tenir una sortida així de confortable els antics propietaris del Liceu després de l’incendi o els del Romea. La història de les iniciatives lligades als patricis del país te més d’una coincidència d’aquestes.
I això no vol dir que, a la nova etapa de l’Orfeó Català i del Palau de la Música, els contes no siguin clars, no. Els orguens de control estan garantits, les institucions escamades i la gestió econòmica controlada. Mariona Carulla és la millor garant de que s’actuarà amb transparència financera i institucional.
No tot s’acava presentant balanços impòl•luts. Social i artísticament l’Orfeó s’ha de renovar. Sense deixar de ser una entitat privada ha de ser popular, ha de tenir un funcionament modern i amb autèntica dimensió cultural i ciutadana més enllà de llogar l’auditori a tota mena d’activitats. És això el que temen que no passarà els que la matinada de dijous, en sortir de l’assemblea, estaven convençuts de que tot seguria igual. Però són minoria.
Ángeles González-Sinde
Tot i que era una esmena als pressupostos generals del l‘estat, el Centre d’Interpretació Paleontològica d’Hostalets de Pierola podria no obtenir una subvenció del Ministeri de Cultura per què va enviar la documentació en català. La ministra ha assegurat que no passarà, però la clau de volta no és només la subvenció, el problema és que l’administració provoqui situacions com aquesta.
Muriel Casals
La Nit de Santa Llúcia no tindrà sopar; una forma exemplar de racionalitzar les festes, que són la pantomima de la cultura, en temps de crisi. Ara caldrà que l’acte dels Comediants sigui lluït, si no s’hauran de sentir dir de tot pels que esperen la Nit per lluir pelleteria. De moment tant l’escenari, l’Àtrium de Viladecans, com el cartell de Joan Pere Viladecans donen bons auguris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada