47 a 10

Finlàndia és des d'ahir el país convidat a la fira de Frankfurt. Finlàndia és un dels països del món amb un nivell educatiu més alt i amb un dels majors índex de lectura. Els finesos llegeixen 47 llibres l'any contra 10 els espanyols, i te 17 biblioteques per cada 100 mil habitants. Aquí en tenim 14. Finlàndia te menys de sis milions d'habitants. La literatura finesa tot just te un segle i mig d'existència. I tot i que els idiomes oficials són el finès i el suec, els finesos llegeixen, sobretot, autors locals en la seva llengua. Quin rècord, tenint present sobretot que Finlàndia no va ser independent fins 1918, quan els la va concedir Lenin.

A Catalunya som més de 7 milions i n'hi ha 2.5 que no llegeixen mai ni les ratlles de la ma. I dels altres, a penes una quarta part llegeixen en català. No som independents, però res no fa pensar, ni cap polític sobiranista ho ha insinuat, ans al contrari, que quan això passi el català sigui la llengua majoritària, o com a mínim dignament representada (50/50), als índex de lectura. Alguna cosa no funciona.

L'excusa més fàcil és dir que la literatura catalana no interessa per què no tracta els grans temes del món d'avui, que els escriptors són dolents, que les traduccions són de fireta i que els llibres en català són més cars que els editats en castellà. Encara falten traduccions, però en la immensa majoria dels altres casos res d'això es cert. És la ignorància, l'autoodi, el menyspreu pel que ens és propi, la vida indolent, el fals esnobisme (en això la política cultural dels anys vuitanta va fer mal) i, en el fons, el maleït desinterès per descobrir el que realment som i com interpel·lem el món. És un provincianisme ranci i miserable. Sobirà, això si.