Els escriptors i els diners

La quantitat de barbaritats més o menys malintencionades que s’han dit des que es va fer públic que les biblioteques hauran de pagar un ínfim percentatge als autors en concepte de drets per prestec, en compliment d’una directiva Europea, és inversament proporcional als diners que s’acabaran pagant. En general, des del regidor d’un petit poble que va sortir a TV3, fins una agosarada columnista de El País, insisteixen a exigir la gratuïtat de la cultura en tan que be comú com un dels fonaments de la democràcia i del servei a la comunitat. Que el ciutadà tingui lliure accés a la cultura em sembla be; fa progressar la societat. Però aquesta cultura te un preu per què la fa algú que s’hi guanya la vida, com vostè amb la seva feina. I si no la paga el ciutadà algú ho ha de fer, per què sino no hi ha ni cultura ni res. Un altre tema és si correspon als ajuntaments, les adminisracions més mal finançades, a qui li toca pagar els drets d’autor dels llibres que presten les biblioteques. Crec que no ha de ser així, però aquest és un debat polític. Que es moguin consellers i regidors.

El pervers d’aquesta situació és carregar els neulers als escriptors, tal i com han fet alguns opinadors, enverinant el tema i posant la gent, que considera que te dret a llegir de franc, contra els autors, a qui pràcticamen acusen de pesseteros, i encara més contra les entitats de gestió que els representen, a les que acusen d’opaques, per no dir pitjor, i incitant a la rebel·lió contra la norma. Bona forma de promoure la lectura, el fomentar una guerra. Jo només dic una cosa: sense escriptors no hi ha llibres, lectors, ni biblioteques. Allà cadascú amb la responsabilitat del seu dit acusador. Seguirem amb el tema.