28/10/10

Elefants blancs de Hem

Des del memorial de les Camposines els turons que es veuen en la llunyania tornen a semblar elefants blancs, tal i com els va veure Ernest Hemingway en un dels contes, reunit a ‘Els primers quaranta-nou contes’ (62). Fins no fa massa eren d’un ocre brut i terrós, inerts en mig de la memòria; han hagut de passar molt anys perquè recuperin el color blanc, temps de pèrdues que van començar aquell 1938, quan els protagonistes del relat, a punt de separar-se a l’estació i amb la guerra als ulls i la impotència a la ment diuen: “Podríem tenir tot això, podríem tenir-ho tot, però cada dia ho fem més impossible”. Tot ha estat impossible, fins i tot la pròpia vida de l’autor es va tornar impossible. De res li van servir els intensos glops de vida descrits a ‘Fiesta’ (DeBolsillo). L’existència, com la literatura, es va tornar crepuscular; ‘Al otro lado del río y entre los árboles’ (Seix Barral), res no feia presagiar que aquells elefants tornessin a ser blancs. Fins ara.
No és fàcil ni plaent seguir el camí vital de Hemingway, com tampoc no ho és el d’aquest país. Veig la foto que presideix ‘La Pepica’, al país que més s’estimava després del seu, sopant plàcidament amb amics, el batec aturat en aquell instant de placidesa, però amb la mirada perduda en la memòria, i penso en els motius que pot tenir un home per treure’s la vida. Per què no en tenien els protagonistes de ‘Turons com elefants blancs’, si sabien que ho tenien tot perdut? Tot. Si la història s’ha encarregat de demostrar-ho? Potser per això és el relat preferit per Enrique Vila Matas, tal i com diu a ‘Ella era Hemingway’ (Alfabia).
He pensat en tot això assegut als bars de la place de la Contrescarpe, allà on va ser pobre i feliç, perdent-me pels canals de Santa Croce i Sant Polo; però enlloc no he vist elefants tan blancs com des de les Camposines, ara, per fi.