La ‘Rosa de foc’ és història. Les destrosses, saqueigs i incendis que es produeixen a Barcelona cada cop que hi ha una concentració ciutadana no responen a cap actitud revolucionaria; són mer vandalisme i com a tal haurien de tractar-ho l’opinió pública, la policia i la justícia. Criminalitzar els moviments alternatius, en els quals és cert que hi ha infiltrats elements d’aquesta mena però que no són una colla de delinqüents, és el més fàcil i el més profitós per al poder. Però aquesta actitud, lluny de contribuir a resoldre el problema, no fa més que agreujar-lo; al cap i a la fi l’arrel del mal està en la mateixa societat.
Els joves que cremen contenidors, assalten botigues i ataquen a la policia expressen així el seu desconcert enfront un món que no entenen perquè no hi saben trobar un lloc en ell. No són estudiants (entenen aquell qui es forma per tenir una professió i projectar-se a la vida), ni són obrers; són l’expressió d’una generació frustrada perquè ho ha tingut tot sense esforç, a qui res no engresca perquè no entenen el sentit de lluitar per obtenir i que, faltada de cap mínim valor de referència social, només sap expressar el seu desarrelament del món que amb tanta cura i cotó els han preparat els seus pares, amb la violència gratuïta.
Diuen que protesten contra el sistema, però no ho fan pas per idearis àcrates o comunistes, sinó per expressar el seu enuig contra una societat benestant que els ha fet així d’invàlids, així d’impotents, que els ha deixat així de perduts. No pretenen crear un nou ordre, busquen el desordre per cridar l’atenció envers la desesperant soledat en la que viuen. El seu fracàs és el fracàs col•lectiu d’un sistema social basat en la família i l’estat del benestar que, durant les darreres dècades, ha limitat la relació entre pares, societat i fills a donar-los-ho tot el que demanaven i fins i tot el que no, a no portar-los mai la contrària per evitar caure en els conflictes generacionals que es donaven falsament per superats, i a dipositar la custodia dels fills en escoles i administració, abdicant completament d’una tasca fonamental de la família com és l’educació.
L’esforç i el coneixement s’han anat devaluant fins quedar rotundament desprestigiats. Les coses o es tenen o no. Guanyar-se-les ja no te sentit. Estudiar com a mitjà per arribar a acomplir un somni és una proposició avui fora de registre. Estudiar s’ha convertit: a) en un tràmit per adquirir una titulació, b) en una nosa que s’ha de suportar mentre no arriba l’edat laboral i c) en una forma de distreure els pares i fer-los creure que es fa alguna cosa de profit. En tots tres casos el saber i l’aprenentatge són conceptes no computables. A les aules universitàries hi ha un elevat percentatge d’estudiants que només fan el mínim per poder seguir dient-se estudiants, per retardar l’accés al món adult (i a tots els seus problemes) i viure amb l’esquena dreta a costa dels parents tal i com la pròpia família els ha ensenyat de petits donant-los-ho tot sense exigir-los res a canvi.
Algú que viu amb aquest panorama perd fàcilment el món de vista i es desarrela. Res no te valor (i molt menys les coses públiques que no paguen ells), res no l’omple personalment ni intel•lectual, res no el situa en la societat: és la soledat absoluta. N’hi ha que no saben clamar d’una altra forma contra aquesta situació a la que els han abocat que mitjançant la violència. Al cap i a la fi destrossen béns que, per ells, no tenen cap vàlua. A casa ningú no els ha ensenyat que aquestes coses no s’han de fer.
Josep Fèlix Ballesteros
Que Tarragona hagi caigut de la candidatura a Capital Europea de la Cultura per al 2016 no és una bona noticia, però el que no pot fer l’alcalde és dir que demanarà explicacions al jurat. Tarragona te prou elements patrimonials i humans per ser una gran ciutat cultural el 2016 i sempre. I si aprofiten els esforços fets fins ara per treballar en aquest sentit i no per queixar-se?
CCMA
Amb el 90 per cent de vaguistes, els mitjans públics de Catalunya van faltar greument a la seva responsabilitat social, que és el d’informar als ciutadans. Sense negar el dret a la vaga, la responsabilitat d’uns professionals més que correctament pagats s’hauria d’haver imposat al sentiment falsament obrerista que només mostren quan els interessa. Per contra, RTVE va ser exemplar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada