Les veus d’Àfrica

Oumou Sangare a Salt, entre els seus, encoratjant les dones, fent-les cantar a l’alegria, a la dignitat, a la llibertat; la revolució de la calamitat en terra de rics. Poc a poc el camell entra a la cassola, diu el proverbi amazic. El seu darrer disc, ‘Seya’ (alegria) em torna a la volta celeste que empara el desert i els qui hi viuen. Dies de música Gnawa amb els Bambares de Khamlia, descendents d’antics esclaus malians abandonats en mig d’una tempesta de sorra a tocar de l’Erg Chebbi.
Paul Bowles va anar el 1931 al Marroc per investigar la música tradicional amaziga, l’any 1947 s’hi va quedar a viure, i dos anys després va escriure la mítica ‘El cel protector’ (62), que anys després em va porta també a mi al desert per primer cop atret per les veus del continent jove, com li va passar a Elias Canetti a ‘Les veus de Marràqueix’ (Columna), autèntic fresc de fascinació per la peripècia humana de la ciutat, o a Josep Piera a ‘Seduccions de Marràqueix’ (62).
Les veus d’Àfrica sedueixen l’oïda i apaivaguen l’esperit com la millor pipa de kiff “que dona a un home la força de cent camells al pati”, segons el proverbi Nxaiui que dona títol al millor recull de relats de Bowles (Pòrtic). Són clams com batecs de vida. De les paraules d’un acabat de conèixer Mohamed Mrabet ja fa anys a la llibreria Laie en un vespre d’històries màgiques i llunyanes, a la música com a missatge polític i espiritual a la vegada dels poderosíssims Toure Kunda del directe Paris-Ziguinchor, o com a vindicació de les generacions de la ‘banlieue’ de l’Orchestre National des Barbès a Alik, fins la calidesa discreta i insubmisa d’Oumou Sangare, és tot un continent que clama en veu alta per emergir. I si Europa no escolta potser ho farà la Xina, ves a saber, però hi ha qui n’ha quedat captivat i ja no vol escoltar d’altres veus.