Com que jo sóc dels que va haver de fer la mili, i la vaig fer a l’Àfrica, els asseguro que, ni en somnis, no tornaria a l’exèrcit. Ara, això no fa que no entengui les raons de molts joves per ingressar a files: sou fix, contracte indefinit, cotxe d’empresa i menjar i roba de franc són per a molts, en moments de penúries econòmiques, un ham més que temptador.
És l’ànima de funcionari que molta gent porta a dins barrejada amb un punt d’aventura (enrola’t i coneixeràs món diuen a Astèrix legionari) i una certa fascinació per la disciplina, el valor i tot allò que se li suposa a un militar (inclòs l’afegitó genital).
I és que, per molt que diguin que avui en dia els exèrcits treballen per la pau, no acabo d’entendre com es pot treballar per la pau amb les armes a punt de foc. Si no han disparat mai un llençagrandes, per exemple, els asseguro que imposa.
A l’hora de la veritat n’hi ha que veuen que allò de llançar-se en marxa d’un camió o de fer guàrdies i imaginàries no és ben bé com ho pinten a la publicitat i, s’acaben donant de baixa de l‘exèrcit i, aprofitant els estudis que potser han adquirit a la milícia, es busquen la vida a la societat real.
Dit a el Món a RAC 1 el 12 d'Octubre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada