El que en queda dels drets dels creadors

La sentència d’Europa contra el cànon digital no s’ha d’interpretar com una condemna als creadors, sinó exclusivament a les entitats de gestió i a l’errònia fórmula que el govern ha arbitrat per tal de que els artistes puguin gaudir dels beneficis econòmics que genera la seva feina, exactament com qualsevol altre treballador. Acusar els creadors és atemptar contra la cultura.

La gestió de l’SGAE no sempre s’ha ajustat a les bones pràctiques necessàries en un tipus d’entitat d’aquesta mena, però normalment actua amb els instruments que la llei posa de la seva part. D’altra banda els creadors, farts de l’ús fraudulent que es fa de la seva feina, és normal que hagin avalat la tasca de la societat que defensa els seus drets. La clau de volta de la polèmica no passa tan per ajustar l’actuació de les societats de gestió a la llei vigent, sinó fer que aquesta regulació jurídica sigui correcta amb la normativa internacional. Potser ja seria hora de que Brussel•les, que a voltes legisla sobre els temes més inimaginablement peregrins, redactés una sòlida normativa comunitària de defensa dels drets dels autors; perquè la injustícia corregida pel Tribunal de Luxemburg no l’havien generat pas els creadors.
Però aquest embolic jurídic i la sentència posterior no ha de condemnar els artistes, i això no sempre queda clar per a l’opinió pública. Darrera la crítica, més o menys merescuda, a l’SGAE rau sovint un ressentiment contra el creador que pretén viure de la seva feina, com si, pretenent cobrar pel seu treball, tingués un comportament antisocial i egoista i estigués furtant a la resta de ciutadans de l’accés a la cultura que els ha de fer lliures. La confusió volguda entre l’oposició al cànon digital i el dret a la propietat intel•lectual és una maniobra perversa que amaga una actitud falsament moderna que per res defensa la cultura. El dret d’un creador a guanyar-se la vida amb la seva obra és tan inalienable com el del que vol regalar-la. El dret de reproducció lliure és tan defensable com el manteniment de la privacitat i el cobrament per gaudir-ne. Cadascú que faci el que vulgui amb la seva feina, fins i tot regalar la propietat intel•lectual i no preocupar-se’n mai més encara que la manipulin o se l’apropií algú altre. Ara, el que no es pot pretendre és obligar a un creador a que posi la seva obra a disposició gratuïta si no ho vol. Copy left si, però amb la teva obra`si així ho desitges, no amb la meva.
Al marge de la voluntarietat de regalar o no els drets de reproducció d’una obra, allà cadascú amb el que és seu, els drets dels creadors es veuen perjudicats per altres factors que, a la llarga, incideixen en el debat sobre la gratuïtat de reproducció. En literatura, el percentatge dels drets que percep l’autor, el 10% per normal general, és avui en dia insuficient. És vergonyós que la única part en la producció d’un llibre que encara és imprescindible sigui la que menys diners s’emporti del preu final. Als darrers anys, mentre que agents literaris i llibreters han aconseguit augmentar els seus percentatges, el de l’autor no es mou del 10 en el millor dels casos, doncs és sabut que hi ha editorials que no paguen més del 8%.
Els pintors, que sovint treballen en exclusiva per un galerista, paguen per regla general el 50% del preu de venda d’un quadre. Molt habitualment els músics han de pagar de la seva butxaca la promoció del disc, i a canvi reben el 2% en la majoria dels casos. Fins ara les administracions no han pagat mai ni cinc a un autor per la cessió d’una de les seves obres en una biblioteca o mediateca; i el que paguen ara és tan poc, que no arriba ni a simbòlic.
La llista de greuges és tant llarga com gèneres artístics. Si no es resol correcta i equilibradament la precarietat dels ingressos dels artistes per la seva feina mai no es resoldrà de forma satisfactòria el dilema entre la llibertat de reproduir i el dret a guanyar-s’hi la vida.

Joan Busquets
El genial pallasso i cofundador de la companyia ínfima la Puça rebrà, a títol pòstum, el nas d’or al festival de Pallassos de Cornellà, que es farà entre el 19 i el 28 de novembre. La cita, que arriba a la catorzena edició, ha estat fonamental pel prestigi i la consolidació de l’art dels pallassos, una tasca a la que en Joan va contribuir durant tota una vida dedicada a l’espectacle.

González Sinde
La destitució d’Ignasi Guardans com a director general de cinematografia just el mateix dia en que la Unió Europea sentenciava que el cànon digital és un abús, ha fet pensar a molta gent que la ministra de Cultura ha fet una sortida endavant per salvar la seva erràtica i molt contestada gestió. Zapatero no farà una crisi de govern per ella, però el seu crèdit s’ha esvaït del tot.