A Roma la veritat no existeix; ho deia Leonardo Sciascia, de qui ens vam fer un fart de llegir novel•les perquè removien la consciència social abans que l’ultraliberalisme mediàtic substituís el discurs de la consciència pel de la submissió. És el mantell del poder absolutista de l’església a la ciutat fins 1870, el que va forjar el compromís històric, el que va fer mirar cap a una altra banda durant el feixisme i el que ha portat Berlusconi al poder. És difícil d’entendre però, a falta de veritat, Roma viu ‘in belleza’. No és un succedani, és una altra forma de realitat. És així i avui ja no hi ha exèrcits piemontesos per redreçar-ho. ‘Sempre ens preguntem, si al lloc on anem, ens engolirà i mai no tornarem’, canta Paolo Conte, piemontès també. Ho llegeixo a ‘La reconstrucción del Mocambo y otras canciones’ (Lumen). L’he escoltat a Sant Feliu de Guíxols i a Donosti, i sempre m’he emocionat com quan, perdudes les passes pel Trastevere, vaig sentir la seva veu sortint d’una finestra. Cantava ‘Elegia’ i no vaig parar fins trobar una petita botiga on comprar el disc acabat de sortir.
Les històries de Roma són així, com la juguesca entre Guillem Terribas, Josep Maria Fonalleras i Modest Prats que els du a la ciutat en un viatge llampec per comparar quin cafè és el millor, si el de Taza de Plata o el de Sant Eustachio. Jo voto al segon. L’Enric González, que va viure a Roma i n’ha escrit un excel•lent llibre: ‘Historias de Roma’ (RBA), també. Si us atrapa la irònica i afinada mirada de González (periodista de mena com ja no en queden) només podreu comprar un bitllet i volar a la ciutat que s’enyora de si mateixa; una característica que només poden fer qui te una història potent. Si ho feu abans del 14 de novembre no deixeu de visitar l’expo ‘La Dolce Vita. 1950–1960’, quan Cinecittà era el centre del món; entendreu que la bellesa pot ser superior a la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada