Fatiga

Esgotat fins l’extenuació per unes eleccions tan tenses com sabudament inútils, torno a casa amb la mateixa vella frustració a les espatlles; és la meva fidel companya política des dels temps en que ens van fer combregar amb les rodes de molí de la transició. La decadència seguirà marcant les nostres passes personals i col·lectives fins el lent esllanguiment definitiu. El carrer és ple de gent caiguda, que ja no pot més. Els llums s’apaguen i l’albada és fangosa. Una pàtina de pols cendrós recobreix edificis, vehicles i persones: la mediocritat deixa pas a la indecència, i una noia jove ofereix el seu cos nu als vianants que se la miren indiferents i segueixen el seu deambular erràtic. Les ordes de vàndals s’han apoderat de l’existència i imposen el seu toc de queda mental.

És el present un mur que ens cau al damunt, una vella fàbrica abandonada que ara és territori de pidolaires violents. No hi ha llei ni policia, els bons salvatges han estat abandonats a la dissort i s’han tornat antropòfags. N’hi ha que proposen incendiar la ciutat, d’altres vaguen renegant al vent. La majoria dormen per no viure . Els filòsofs ho saben i han corregut a refugiar-se sota les faldilles de la Cort. Mentre, a palau, dèspotes de tots colors brinden per l‘èxit del litigi.