Trenta setmanes

L’any 1982 els editors catalans buscaven augmentar els lectors i fer-se visibles. La van trobar en un anunci de la, llavors, nova estació de Sants, que oferia 20 mil metres quadrats d’espai per a botigues. Era just el que calia perquè el llibre sortís a la recerca del lector. I amb aquesta idea es va engegar la Setmana del Llibre en Català, que va arrencar amb èxit. Ho recordaven dilluns a la nit tots els presidents de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana que es van retrobar a la Setmana per celebrar el trentè aniversari de la fira i bufar-ne les preceptives espelmes.

Però va arribar un moment en què les botigues van deixar sense espai a la Setmana, i va haver de marxar. El peregrinatge ha estat llarg: estació de França, Drassanes, places Catalunya i Catedral, Ciutadella i de nou a la Catedral. La idea de què el llibre sortís a buscar el lector perdia sentit segons a quina insòlita ubicació, a la vegada que les dates de febrer es demostraven molt poc favorables. Hi havia qui augurava el final de la Setmana.

Però en dos anys la cosa s’ha capgirat. Primer amb el canvi de dates a primers de Setembre, que permet consolidar la idea de la rentrée. Segon amb l’abandó de la fatídica carpa d’envelat i l’adopció de les actuals casetes de fusta, modernes i pràctiques. I tercer amb el retorn a la Catedral.

En conseqüència: dilluns la majoria de parades ja havien venut més que en tota la Setmana de l’any passat. Una gentada omple tothora la plaça, i el llibre surt de nou a buscar el lector. Ara només falta que tots els editors en català hi siguin. En falten força. N’hi ha que diuen que els 1.600 € de llogar l’espai són massa diners, però n’hi ha d’altres que, simplement, no hi són. Per què?