Copagament bibliotecari

La nova política sobre biblioteques incorpora de forma decidida diverses iniciatives destinades a augmentar la informació dels bibliotecaris. Amb aquesta intenció s’ha posat en marxa el ‘Projecte 10 x 10: Trobades dels editors amb els bibliotecaris’, on els primers presenten les seves novetats als encarregats de la selecció bibliogràfica, o una futura eina on-line per a la formació continuada. Però el que està encallat per falta de diners és el pagament a les entitats de gestió del cànon per préstec de llibres. Entre tot l’estat l’any passat es va liquidar una quantitat tan exigua, que les entitats ni tan sols van tenir el mínim per a poder repartir entre els beneficiaris.

És normal i lògic, amés, que en temps de crisi i atur, baixin les vendes de llibres i creixin el volum de préstecs a les biblioteques; però en aquest procés tot l’avantatge és per a l’usuari i tot l’inconvenient és per a l’autor. Com que tots tenim dret a menjar i a llegir, potser que ho fem a mitges: igual que a les farmàcies, s’imposa el copagament bibliotecari. No es pot continuar mantenint un servei de lectura pública de qualitat a expenses dels escriptors. El 0’2% sobre el preu del llibre que les biblioteques haurien de pagar per cada préstec (i que les administracions titulars dels centres en moltíssims casos no fan) és una quota més que ajustada. No pagar-la és matar la mare de la lectura: els qui escriuen. Amb unes vendes en caiguda lliure i un IRPF que potser per a un advocat o un metge es assumible, però què per a un autor és la fam, l’ofici d’escriure està en vies d’extinció aquí. Paguem una mica per cada carnet, que al món no hi ha res de franc, i tindrem llibres de qualitat. Ep, si volem.