Reconstrucció d'un món

(a partir de quadres de Neus Martín Royo)

I 

Quan va arribar un moment que la perplexitat m’ofegava de tal manera que m’incapacitava fins i tot per decidir quina roba posar-me per sortir de casa, vaig decidir deixar la feina, la xicota, el partit de tennis dels dimarts i els sopars amb els amics, i vaig començar la meva vida ambulant. I dic ambulant sabent perfectament el seu significat: persona que va d’un lloc a l’altre. Però no pretenia ser un rodamón erràtic i ociós. Em vaig proposar un objectiu que només podria complir vagant sense domicili, horari, ni lligams afectius: deixar de ser un home dominat i sense atributs; un individu fet de pensaments únics, d’emocions compactades i de sentiments fútils: abandonar per sempre aquella vida impersonal i sense autoria de què la civilització urbana m’havia fet hostatge.

Havia intentat superar aquell espectacle del no res a través d’internet. Vaig obrir-hi una pàgina i hi vaig començar a escriure un dietari, ‘La llibreta blava’, però aquells missatges a la xarxa, com ampolles de nàufrag, aviat em van revelar la impostura de creure’m protagonista d’una vida fictícia i totalment impròpia que no existia més enllà de la pantalla de l’ordinador. A més havia de suportar els insults i comentaris grollers dels sonats que habiten la virtualitat, i no em sentia amb vocació d’emissari d’UNICEF.

D’altra banda, tot i que no era ric, tenia prou diners per no haver de dormir pel carrer ni furgar entre les caixes de verdures podrides del mercat com havia fet Jean Genet, el príncep dels maleïts. O sigui que un dimecres vaig posar el raspall de dents i quatre coses de les que sempre fan falta dins d’una motxilla i vaig començar el que jo mateix vaig anomenar l’epopeia del transeünt.

II

Els primers dies d’aquell passeig vital em sentia com aquells personatges dels contes d’en Cortázar que es dediquen a repensar-se i a interpel·lar el món mentre passegen amunt i avall pels carrer de París perseguint qualsevol quimera. Assaboria aquella desconeguda llibertat, em sorprenia per tot el que mai no havia vist del carrer i assistia atònit a l’automatisme que la majoria de la gent imprimia al seu pas per la vida.

Però van passar els dies i jo no vaig conèixer mai Charlie Parker, ni vaig enamorar-me de cap noia que em toqués amb una mà enguantada al vagó d’un metro, i això pesa. Jo només caminava tot el dia per carrers idènticament urbanitzats, plens de botigues d’estètica clonada, seia en parcs públics uniformes i sense vida i menjava en bars de plexiglàs blanc envoltat d’estrangers de pell colrada pel sol a qui tot no els importava res, tret de les seves cerveses i de resguardar les bosses dels carteristes.

Aviat l’anhel d’aquella èpica imaginada es va convertir en un vagar indolent i a penes embastat per quatre pensaments tan líquids com l’aigualida mirada que començava a tenir sobre aquella ciutat que creia un territori vital, un indret on transcendir. La impersonalitat elevava a la categoria de desert qualsevol mena de territori. 

III

Quan més notava el foc cremant-me la planta dels peus, just el moment abans de convertir l’existència en un simple campar la vida rendit al vagar del camí incert, vaig fixar-me en un local que em va cridar l’atenció encara no se ben bé per què i, mandrosament, és ben cert, hi vaig entrar d’esma.

Dins era fosc. Quan els ulls se m’hi van acostumar vaig descobrir una barra de fusta lluent i uns tamborets de pell negra, un paio que em mirava des del darrera mentre preparava un còctel i tres rengles d’ampolles en sengles lleixes. Res més. Vaig pensar en aquell quadre de Hopper i vaig somriure fastiguejat: una mala còpia més.

Però curiós de mena com sóc, vaig avançar fins un mirall on s’hi reflectia tota l’estança. Vaig mirar bé la imatge una bona estona; hi trobava alguna cosa rara: Allò no podia ser un mirall. Reproduïa fidelment el bar, la tènue llum que hi deixaven entrar les cortines translúcides de les portes i les bombetes halògenes de damunt la barra, sí, però hi havia alguna cosa que la feia radicalment diferent. Em vaig fregar els ulls, però aquella mena de baf seguia allà. Era una alenada de color, un insòlit glop de lluïssor que realçava l’espai i el convertia en un món viu, intens, convuls. Vaig tombar-me per mirar la sala. Sense cap diferència aparent amb la imatge real, es feia evident l’existència d’un món diferent i poderós dins d’aquell rectangle que, per contra, no veia per enlloc quan mirava les tres dimensions del local.

   -És un quadre, va dir el cambrer-. Oi que sembla un mirall de tan ben reproduït com està el bar?

   -No, no s’assemblen ni per casualitat, vaig respondre- 

   -Però que no hi veu bé? Són com dues gotes d’aigua, va insistir-

   -Perdoni, però vostè no ha vist mai ploure.

Vaig sortir del bar excitat: havia descobert algú amb capacitat de contradir la tendència a uniformitzar la vida.

IV

Si l’art interpel·la l’individu, aquell quadre que havia vist jo ja el tenia per un lloc propi, alguna cosa similar al que feia temps que cercava. La forma d’aplicar la mirada a les coses i els dies de l‘artista no era manllevada ni postissa. Era crítica, sentimental, seductora i emocionant. Era l’objectiu idoni per deixar aquella vida sense pensaments ni autoria. Descobria que el meu deambular deixava de ser indolent per ser indòmit per fi.

Els dies següents vaig rebuscar per bars, restaurants i botigues, fins que vaig descobrir un segon quadre en un altre bar a tocar de la Diagonal. En aquella pintura les taules eren territoris de llibertat, les ampolles de les lleixes reclamaven l’existència dringant entre elles i el petit bodegó de damunt la barra era un paisatge que em remetia a una infantesa feliç, feta de moments i espais on anar-hi conduint la ment amb el pas dels anys.

Vaig passar una setmana caminant nerviós per la ciutat. Sentia que el meu objectiu se m’escapolia per entre els dits si no trobava cap quadre més com aquells; no volia ni pensar en aquella possibilitat, per bé que era el més probable.

Però l’atzar es va posar de part meva. Era en una cocteleria a tocar de la Rambla. Un turista va obrir la porta del local i el vaig veure de cua d’ull. Allà estava, emanant radiacions . Quantes vides podien passar a través seu i sentir de cop aquell alè de vida?

   -És potent, oi? Tot força, tot llum. Tot i que no hi apareix cap figura humana, hi ha més vida en aquest quadre que en moltes cases de la ciutat, em va dir algú que també se’l mirava amb una beguda a la mà-

   -Llàstima que no n’hi hagi més, vaig respondre-.

   -Vagi a veure l’exposició i els podrà veure tots.

Què babau. No hi havia caigut que aquells quadres podrien formar part d’una exposició.

   -Sap on es fa aquesta exposició?

   -I tant si ho sé. Sóc crític d’art.

V 

Vaig afaitar-me i posar-me la roba més neta que tenia dins el meu modest bagatge per visitar la galeria d’art que m’havia indicat el crític.

Tret d’un vigilant que dormitava no hi havia ningú més a la sala. Poc acostumat a visitar exposicions estava nerviós, ho reconec; el batec excitat del cor ressonava en aquell silenci catedralici. Enquadrats dins les teles, els bars, botigues, granges i jardins de la ciutat havien deixat de ser llocs anònims per convertir-se en llocs propis, en territoris de llibertat. Si al carrer la realitat es diluïa en un marasme de paratges uniformitzats sense ànima, als quadres que s’agombolaven a les parets d’aquella petita galeria, la mirada de l’artista atorgava carta de personalitat a tots aquells llocs. L’anonimat es tornava identitat, i allò atorgava a qui contemplava les pintures una agradable sensació de ser. Mirant aquells quadres em sentia vinculat de nou amb la ciutat. La reconeixia de nou com un lloc definit i meu que també donava un nou sentit a la vida en comú.

Però va ser quan vaig veure el taulell de feltre vermell del Rey de la Magia, amb el barret i la vareta al damunt i les cortines també vermelles de les portes al fons, que em vaig adonar que aquella identitat petita era la que conforma la manera original de viure de cadascú. El joc de màgia havia estat una de les meves diversions preferides de petit; mentre els meus amics de l’escola volien ser futbolistes o bombers, jo havia arribat a pensar en fer-me mag de gran.

Em vaig acostar molt a l’obra sense fer soroll fins estar literalment enganxat al quadre. El vaig mirar amb tota la profunditat de camp que els meus ulls permetien, vaig palpar suaument la tela amb la punta dels dits i em vaig llençar de cap a la nova vida plena que em cridava a l’altra banda del llenç, on hi ha la realitat.

Encara estic exposat a la galeria d’art. Em trobareu a l’esquerra del quadre, a tocar dels prestatges de la botiga de màgia. Saludeu-me quan admireu l’obra.

* * *

Neus Martín Royo. (Barcelona 1968).

Llicenciada en Belles Arts per la U.B. 

Estudis de gravat. 

Exposa habitualment a la Sala Parés de Barcelona. http://www.martinroyo.com/