Serps d’estiu

Mentre el mapa de les retallades culturals a Europa de The Guardian (no un qualsevol) posa Catalunya al capdavant, aquí, culturalment espellofats, esparracats i desnarits, hem marejat tot l’estiu la perdiu amb debats com l’idioma dels Premis Nacionals de Cultura, i buscar-li un acrònim comercial MNAC; coses totes elles fonamentals per al futur de la cultura catalana, que han permès distreure els opinadors avorrits.

Nosaltres anem tard perquè, enlloc d’adormir el personal hem estat de vacances ‘cult’; per tant només un apunt sobre els dos temes: A) El problema dels Premis Nacionals de Cultura no és acceptar en Mendoza i en Vila-Matas o no; és que n’hi ha molts, massa, i la pretesa solemnitat es perd en un llistat quilomètric que fa que, a l’endemà, ningú ja no recordi qui va guanyar què, i passin desapercebuts. És clar que és la manera que tard o d’hora tothom en tindrà un i així tots contents. Proposta: donar només dos premis cada any: a la creació (arts en general) i al pensament (idees, comunicació, ciència i tecnologia).

Sobre el MNAC, una consideració. Si jo fos conseller hauria cessat el director Pepe Serra, no per obrir el tema (perquè és un tema tontíssim), sinó per replicar de nou volen tenir la última paraula quan Mascarell va dir, amb tot el dret i la raó, que el nom era intocable. Com a acrònim MNAC serà lleig o poc comercial, però el que diuen les sigles és el que és i hi ha. I de passada recordar a alguns opinadors de poques llums sintàctiques, que la N de nacional no es refereix a l’art, sinó al centre que l’acull. Per cert, sobre el què en quedarà de la cultura entre l’IVA i les salvatges retencions d’IRPF, no se n’ha sentit a dir gran cosa a l’estiu; llàstima.