Carta a n’Aina

Benvolguda senyora Moll. Recordo un capvespre tardoral de meitats dels vuitanta en què, anant tots dos amb aquell cotxe oficial què vostè feia servir tan poc, vam veure un rètol lluminós de Coca Cola presidint el carrer d’Aragó: ‘un esclat de vida’, hi deia. Em va demanar que parés atenció en aquell cartell aparentment innocent: ‘si les multinacionals es gasten tants diners traduint els anuncis al català és que la llengua te futur’. Segurament vostè feia temps que havia detectat aquell brot d’esperança en l’avenir de l’idioma i no va donar-hi més importància; però jo, jove com era, si. Hi he pensat molt en tots aquests anys, i hi penso més encara d’ençà que un ministre vol convertir per llei el català en llengua vernacla, és a dir, la ‘relativa als esclaus’, la ‘usada sense finalitats literàries ni culturals’, segons que diu el diccionari.

Què en deuen pensar d’aquest individu les multinacionals que utilitzen el català com a llengua de relació amb els clients d’una part del món. I sobretot, què en pensaran de nosaltres si ens deixem vèncer pel desassossec i el desànim per aquest nou intent d’anihilació? És això el que importa, ho deia vostè diumenge a la ràdio: no hem de baixar els braços per agressions que patim. Contra elles, més català al carrer, a les escoles i a la vida quotidiana.

Té raó que a en Wert l’haurien de posar al rengle. I qui no ho faci n’és còmplice, però qui només s’indigna fa poc pel futur del català. Les llengües les fem els parlants, no els governs ni els partits i les seves ideològiques. No hi ha territori, institució ni llei amb què calgui ser més lleial. Això fa anys que els savis com vostè ho diuen. Les multinacionals la van escoltar, el govern espanyol no.