Tinc un primer record remot de la vida just d’ara fa cinquanta anys: al balcó de casa amb la neu cobrint el carrer i els geranis de l‘àvia i jo passant el dit per la barana mentre, envoltats d’aquell desconegut fenomen per a un nen de barri, els peus se m’anaven refredant. Amb els anys, i a còpia de pensar-hi, he arribat a la conclusió de què no se si és un record real o un de construït a partir d’alguna foto que devia fer el pare i que es va acabar perdent amb els anys. Si és una imatge de la realitat, senyal de que la memòria és ben viva. Si es tracta d’un miratge fotogràfic, senyal de que hi ha voluntat de recordar, és a dir, de reconstruir la vida.
Amb els desitjos per al nou any passa el mateix. Si són certs, perfecte; anirem endavant inexorablement, és el que cal. I si només són producte de les nostres quimeres, doncs també bé, al cap i a la fi no hi ha pitjor prospectiva que la de l’immobilista vocacional. I, a pitjor, segur que no hi podem anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada