En temps de crisi el diàleg entre l’art i el mercat es complica amb mirades polièdriques que aporten tantes noves interpretacions com artistes. La intervenció dels poder públics complica encara més la relació. El festival d’art contemporani BAC, que s’està fent aquests dies a diversos llocs de Barcelona, la famosa cúpula pintada per Barceló a la Sala de les Nacions de Ginebra, o una cosa tant innocent com que el guanyador dels Jocs Florals de Barcelona es vegi obligat a escriure per contracte un poema per a les bodes civils del consistori, en són exemples d’ara mateix.
La proposta del BAC és clara, frontal i argumentalment lògica en els temps que vivim, però una mica naïf en quan a objectius finals: “fer "que et despertis, que et rebel•lis contra la bogeria per acumular objectes un darrere l'altre, un mòbil cada any, roba que no necessites”, diuen els seus organitzadors, l’entitat La Santa. Evidentment, les grans marques d’objectes de consum que marquen tendència són les grans protagonistes del festival. Per bé que, simbòlicament, la crítica és ferotge en ocasions (hi són presents 150 artistes només al CCCB), iconogràficament cal veure si encara no afavoreix la difusió de certs valors de joventut i modernitat que moltes d’aquestes marques volen transmetre., Al capi a la fi, la instal•lació publicitària de les wambes Converse que hi ha al vestíbul del metro Universitat, no pot anar més enllà de la publicitat i infiltrar-se en els tènues rengles de l’art? Si Gris o Toulouse Lautrec vans ser dels primers creatius publicitaris, per entendre’ns, el llenguatge d’avui no admet la sàtira de l’avantguarda artística com a element publicitari? I tant que si.
O sigui, que art i mercat, s’odien tant com es necessiten, i més quan hi intervenen els poders públics. S’ha criticat molt el cost que ha tingut per a l’estat espanyol la cèlebre cúpula de Barceló a Ginebra, però hauria existit aquesta ja considerada magna obra d’art si no l’hagués pagat el tresor públic? No, com no hauria existit el Guernica, el Cuirassat Potemkin o la majoria d’òperes, per citar només tres exemples. El mecenatge públic en l’art és antic, està consolidat i ha contribuït a crear posteriors estructures de mercat. Ja som al cap del carrer.
‘Defensa el missatge davant el producte’, diu un manifest dels que s’exposen al CCCB. És part de la feina de l’artista. L’obra d’art es converteix en producte a partir de la gestió del mercat, no necessàriament quan la treballa el creador. Josep Lluís Aguiló, brillant guanyador dels Jocs Florals de Barcelona ha d’escriure un poema que l’ajuntament posarà a disposició de totes les parelles que es casin pel civil a la ciutat. Com que no dubtem que el poeta manacorí l’escriurà des de l’únic compromís real que te com a artista, és a dir, amb la literatura, serà una obra d’art i, ni la seva difusió en casoris, ni que se’n facin milers de còpies per regalar a convidats hipotèticament illetrats, convertiran en cap subproducte de mercadeig, per bé que l’autor hagi cobrat uns diners del municipi.
L’art i el mercat conviuen en un complicat diàleg presidit per una mútua crisi de confiança, sobretot en temps de recessió. Això vol dir que, indubtablement, es necessiten; el mercat potser per justificar-se a voltes, l’art per sobreviure en un món que, sovint, sembla que en podria prescindir. L’equilibri sempre és convuls i enriquidor.
+
JOSEP LLUÍS AGUILÓ
És el poeta de Barcelona d’enguany, ha guanyat els Jocs Florals i s’ho mereix per la solidesa i originalitat de la seva obra. El Míster poesia 08, segons ell mateix, te per davant una feixuga feinada durant l’any de ‘pubillatge’. Us el trobareu als llocs més insòlits, i alguns versos obligats pel càrrec honorífic, se sentiran en casoris i sepelis; però sobretot el que heu de fer és llegir ‘Llunari’ (Proa) el recull guardonat: poesia de contingut per a passar-ho bé, assegura.
-
MÚSICS DE CARRER
Si per tocar al carrer cal superar un càsting, com si d’un vulgar concurs televisiu es tractés, francament, potser és millor quedar-se a casa, tocar pels amics, gravar un directe a la sala d’estar amb l’iPod i vendre’l en format MP3 per Internet. Avaluar un músic de carrer per autoritzar-lo a tocar en un dels 32 punts habilitats al metro, amb la de pesats que inunden els vagons de rodalies, és posar tanques al cel. I que cap dels 32 agraciats es postuli com a artista lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada