El primer any va servir per a diagnosticar, però al segon les actuacions no s’han fet pregar, algunes ben decidides: Pla de foment de la lectura, Pla Integral del Circ, noves línies de suport a la creació artística, inici de la redacció del Pla d’Equipaments Culturals, Programa Específic de Biblioteques, Pla Integral per a l’Arqueologia a Catalunya o l’aprovació de la llei del Consell de les Arts han estat algunes de les fites significatives de la feina feta per l’equip Tresserras. Agradarà o no l’actual política cultural de la Generalitat, però el que ningú no pot negra és que n’hi ha.
En general hi ha poca gent que no reconegui que els dos primers anys de Joan Manuel Tresserras al front del Departament de Cultura de la Generalitat s’han saldat amb un balanç mesuradament positiu. És clar que es venia de molt avall. La deixadesa cultural dels darrers governs Pujol (el president feia anys que havia perdut tot interès en la política cultural) era pregona, l’etapa Mieras un desastre, i la gestió de Mascarell massa breu i ambiciosa per cuallar. El desànim planava entre els treballadors del Departament mentre el sector cultural es buscava la vida com podia. La falta de projectes i d’una línia de gestió mínimament clara, en part degut a que, en el moment de la repartidora del primer tripartit, cap dels tres socis no van voler Cultura, no portava bons auguris.
Però Tresserras és un optimista històric convençut. Només aquesta actitud ja li va valer, d’entrada, un plus de crèdit. Va demanar paciència el primer any i va garantir que al segon començarien els resultats. I ni a l’administració ni al carrer, les expectatives no han defraudat. L’empleat públic no sol ser una persona que salta de felicitat, però els aires al Palau Marc són diferents: hi ha projecte, podrà tenir zones obscures o poc definides, però ningú no pot dir que la Generalitat no te política cultural.
Les errades de l’equip Tresserras no han estat nombroses, un fet que ha provocat que, les autèntiques relliscades, hagin estat sovint amplificades per l’oposició o pels descontents. El cas més sonat ha estat el del tancament del Centre d’Art de Santa Mònica, el propi conseller ho ha reconegut i ha esmenat l’errada amb l’obertura amb presses d’una nova ‘kumshalle’ al 22 @. Tresserras es va precipitar tancant el convent de la Rambla sense tenir un lloc alternatiu. Però desatès gairebé per tots els responsables polítics, Santa Mònica era un cadàver gairebé des del dia que va obrir les portes. Un cas ben diferent al del KRTU, un centre que, sense gastar ni un cèntim en totxos, ha construït una de les propostes més solides i valentes de la història del Departament de Cultura. L’ampliació d’objectius, espai i protagonisme és pura coherència política.
D’altres llacunes en la gestió d’aquests dos anys de Cultura no han aixecat tanta polèmica. La reestructuració del museu d’arqueologia i el projecte de museu Catalònia, encara en estudi, no va tenir gaire ressò polític i va quedar en una queixa d’una petita part de la professió. L’ICIC ha concentrat més crítiques per la seva gestió anterior que per l’actual. Sembla que el sector només està pendent dels noms que formaran el Consell de les Arts i la Cultura, llista que potser no es farà pública encara enguany. Potser llavors sorgiran veus crítiques que, per ara, callen tot esperant saber si són ells, senyor, els escollits.
+
CARLES SANTOS
Transgressor escènic, provocador espectacular, creador polifacètic; però sobretot, un gran músic. Després de rebre molts premis de les més variades especialitats culturals, o no, per fi el compositor de Vinaròs ha rebut un gran guardó que li reconeix la seva trajectòria com a músic. El premi nacional del Ministerio de Cultura honora i dignifica la feina de Santos i la de tants altres creadors que, lluny de les comoditats, aposten per la creació lliure i sense concessions.
-
PREMI FOLCH I TORRES
Malament comença el retorn de la Nit de Santa Llúcia a Barcelona, el 46è premi Josep M. Folch i Torres de novel•la per a nois i noies ha estat declarat desert. El jurat format per Xavier Carrasco, Núria Pradas, Joan de Déu Prats, Susanna Rafart i Gemma Sala, ha decidit reservar els 6.00 euros del premi per a una altra ocasió. En una literatura que te molts bons autors infantils sorprèn aquesta situació. No serà que el premi és massa escàs per atraure bons escriptors del gènere?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada