ESCRIVINT VIVIM, ESTIMAT PIERA

Vaig conèixer l’obra de Josep Piera el dia que un amic i company de militància em va mostrar ‘Rondalla del retorn’, la seva primera novel•la. Fa trenta anys d’aquell matí tardoral a la plaça de Premià de Mar. La fascinació política i cultural que llavors sentíem pel País Valencià, unida a els primers tempteigs amb l’escriptura que jo estava fent llavors, van ser les claus que em van obrir les portes de la literatura de Piera. Amb afany, pocs dies després vaig buscar el seu primer poemari, ‘Renou: la pluja ascla els estels’. Quan dos anys després el vaig conèixer personalment a l’encontre d’escriptors de Mallorca, vaig córrer a la llibreria Cavall Verd a comprar ‘Esborranys de la música’, un poemari que li havia editat n’Àngel Terron a Palma, perquè me’l dediqués i per, així, tenir l’excusa per explicar-li que jo també escrivia.
A aquell encontre en Jaume Fuster, ànima de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana, havia convidat a uns quants jovenets que començaven a escriure, res, barbamecs desconeguts. Al cap d’un temps en Piera va intercedir perquè l’Eliseu Climent m’edités a 3 i 4 ‘Balades d’speed / poemes destrossats’, el primer llibre en una editorial de les grans, i poc després ell mateix em va editar ‘Conduint tota la nit’. La connexió estava feta. Amb enorme generositat, sense perdre ni un bri de grandesa literària ni de centralitat en la cultura catalana de la segona meitat de segle XX, Josep Piera i els escriptors de la ‘Generació dels 70’, van facilitar que un grapat de joves, que llavors vam ser etiquetats amb el nom de ‘Joves escriptors’ poguéssim accedir al món editorial i a la conquesta dels lectors. Ningú més que ells va fer més per garantir la projecció de la literatura fins assolir les cotes de normalitat, encara que sigui relativa i amb passes enrere de les que no en són pas responsables, d’avui.
Pensava en tot això l’altre dia a l’Horiginal, on ens vam trobar una colla d’amics per homenatjar Josep Piera (Beniopa, la Safor 1947) i celebrar amb ell els seus primers 40 anys de brega amb la literatura, un ofici en el que, com en pocs, ens hi va la vida. M’hi havia portat l’Àngels Gregori, un sòlid valor de la més jove poesia catalana i a qui, tot i unir-me una gran amistat, no se si mai he estat prou capaç ni prou generós per fer una mica com Piera i els dels 70 van fer per nosaltres, llavors joves. La trobada a l’Horiginal, plena de passionals que es deixen la pell a cada vers com ell, em va portar a uns bons temps de la literatura catalana, quan, malgrat les poques vendes, l’escassa professionalització i les dificultats culturals de tota mena, hi havia qui maldava per escriure perquè tenia moltes coses a dir i un foc creatiu que el socarrava per dins. Probablement aquest és una de les coses més importants que he après de Piera. Hi ha tanta gent avui que vol ser escriptor per ser considerat socialment, perquè el convidin a festes o a les tertúlies de la ràdio o la TV, em deia un dia amb raó en Monzó...
Ja ho veus Josep, potser no he estat capaç d’aprofitar el mestratge literari com tu hauries desitjat, i això que et juro que ‘Estiu grec’, ‘Seduccions de Marràqueix’ o ‘Maremar’ són llibres cabdals en la meva formació. Potser m’ha perdut un excés de passió literària, aquesta mena de síndrome malaltissa que tenim uns quants per interpel•lar la vida; però no per això em consideris un desagraït, sis plau.

+
MANUEL QUINTO
El festival de cinema negre de Manresa que ell dirigeix acompleix avui la seva desena edició plenament consolidat com un dels principals del gènere. L’estrena de la que, sens dubte, està cridada a ser una de les pel•lícules de l’any, Gomorra, basada en el llibre homònim, així ho testimonia. La projecció de films a la secció oficial com Lady Jane, el darrer de Robert Guédiguian, City of Ember, Frazen River o Traitor fan de la capital del Bages la ciutat més negre d’Europa.

-
XAVIER MARCÈ
Que la Sindicatura de Comptes denunciï irregularitats en la concessió de subvencions reintegrables mai no tornades és greu. Que es reconeguin en seu parlamentària i, a la vegada, se li vulgui treure importància, és voler prendre la gent per tonta. L’Institut d’Indústries Culturals ha de fer tot el possible per que els beneficiaris d’ajudes acompleixin amb l’establer a l’acord de concessió. El contrari és un clàssic de l’administració catalana de totes les èpoques: clientelisme.