9/11/08

ON SON LES FORCES DE LA CULTURA?


Salvant les distàncies que les separava, les forces del treball i la cultura, com es deia a l’època, van actuar conjuntament durant el franquisme per què tenien un objectiu central comú. Després cadascú va tirar segons els seus interessos tornant-se a trobar en comptadíssimes ocasions. Ara el món del treball, amenaçat per una crisi a la que no se li veu el final i que posa en qüestió, al menys simbòlicament, el futur del propi capitalisme, reclama de nou una acció unitària; però on són les forces de la cultura, que fan en un moment cabdal com aquest?
Al crit unitari de ‘Sense indústria no hi ha futur, sense treball no hi ha cultura’, aquesta setmana més de deu mil persones es van manifestar pel centre de Barcelona contra els 150 expedients de regulació d’ocupació que hi ha en marxa ara mateix a empreses senyeres del teixit industrial de Catalunya com Seat, Nissan, Frigo, Pirelli o Alstom. A la convocatòria dels sindicats hi van acudir també representants del PSC, ERC i IC, però, que se sàpiga, no hi va haver cap representant significatiu del món de la cultura.
La profunda crisi econòmica pot ser un autèntica sotragada al sistema econòmic i financer del país, però als creadors i agents culturals es veu que això no els afecta. Instal•lats en torres d’ivori diametralment oposades a la realitat de la societat, la creació artística ha deixat d’interpel•lar la realitat del món d’avui, de qüestionar-la, simplement perquè en viu. I en general no en viu pas malament del tot. Amb l’excusa de la l’autonomia creativa, els artistes han abandonat qualsevol compromís amb la societat. Però darrera d’aquesta excusa fàtua s’amaga un autèntic fàstic envers la realitat que fa nosa. Ja no és l’art el que qüestiona el món, és aquest el que posa en dubte el sentit de la creació conxorxada amb el poder, de l’artista súbdit acomodatici dels amos del món.
Mentre l’augment de la hipoteca ofega molta gent, bancs i caixes compren voluntats lliurant les almoines dels seus beneficis al mecenatge artístic convertit en la cura de la mala consciència corporativa. El poder sap de la capacitat mobilitzadora dels artistes, per això els subvenciona per amansir-los. I quan el món del treball reclama la solidaritat del de la cultura, aquest mira cap a un altra banda i prefereix seguir immers dins la bombolla del cosmopolitisme que el poder els ha atorgat per tenir-lo content, distret i allunyat de la realitat .
La mani de Barcelona advertia que, sense treball, tard o d’hora, tampoc no hi haurà cultura, però els creadors no senten amenaçat el seu estatus com si que s’hi sentien si el PP tornava a guanyar l’any 2004. Llavors es van mobilitzar i fins i tot en van fer una pel•lícula. Ho van fer per un autèntic compromís social o per interessos purament gremials?
Si aquesta crisi ha de servir per reformar el capitalisme (sic?), potser que també aprofitem per obrir un debat sobre el paper de l’art i els creadors en la societat occidental. L’allunyament voluntari, classista en ocasions, entre cultura i societat, entre creació i món real, te alguna cosa de terminal; ha arribat al cul del sac. La creació cultural ha de qüestionar els esquemes establerts pel poder, si es limita a segur rient-li les gràcies s’està menjant el seu propi sol. Potser la propera crisi acabarà amb ella. Llavors que no demani ajuda a les forces del treball; prou feina tenen a sobreviure.

+
JOAN FONTCUBERTA

Per si algú encara creia en la fotografia com a art objectiu, Joan Fontcuberta enté la fotografia com a interlocució de la realitat, no com reproduccció. Fins el dia 8 de febrer la Virreina mostra 2000 imatges recopilades en 18 sèries que representen els 30 anys de vida professional d’aquest artita murri i genial. ‘De facto, Joan Fontcuberta 1982-2008’ és una àcida crítica social des de la cara més lúdica del joc artístic. La originalitat de la proposta és la clau del missatge.

-
INSIDE 22@

Una mostra d’arts promoguda per l’associació de les empreses del 22@, el projecte urbanístic que va expulsar a nombrosos artistes dels tallers que tenien al Poblenou, és una cita cridada a ser polèmica i a dividir més que a unir. Ara promotors i creadors s’acusen mútuament des deslleialtat, una pèssima manera d’engegar un festival que, per filantròpics que siguin els seus objectius, no és aigua clara en les seves formes. Com si el gremi artístic no estigués ja prou dividit.

3 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

si ara i amb la que cau, no es rearma el sentit de la radicalitat cultural i aquest es situa en la confrontació amb el sistema dels collons, francament, no ho farem mai. El primer que s'ha de fer des del món (quin?) de la cultura (quina?) és deixar de fer el papanates davant del cas Obama (ara tothom ha trobat un demiurg en qui delegar la ganduleria rebel que portem en el cor) i procedir a reorientar la conspiració bàsica que no és més que un exercici de respiració conjunta fet a base d'enunciats, intercanvis i unes bones dosis de mala llet. Qui vulgui anar a beure a galet de la repartidora, ja sap, a fer la feina de l'esquerra de govern. Qui vulgui refer una certa idea de la cosa cultural en paral·lel a les línies de contestació i resistència... ja sap...a perdre status i guanyar dignitat! I aviat, per la part que em toca: Bye Bye Iniciativa (qui t'ha vist i qui et va veure, partit de govern, partit convencional).


i una adreça per abans d'anar a dormir...és la xarxa que ja belluga extramurs dels experiments socialliberals del tripartit.
Comptatible amb ser critics i exigents amb la coalició que vam ajudar a fer creixer...obrint tendència per una esquerra de combat!

http://www.revoltaglobal.cat

Biel Barnils ha dit...

És un honor que em tinguis enllaçat als teus blogs. Jo no enllaço blogs perquè em passava el dia posant i traient. Si t'inscrius a blogs de lletres, catapings i bitàcoles estaràs enllaçat al TINTA XINESA ni que sigui indirectament.
Un plaer conèixer-te l'altre dia i entrevistar-te.
Ens llegim!

Rafael Vallbona ha dit...

El plaer va ser mutu i gran, Biel. Espero que ens llegim i ens retrobem, que la globosfera no ens faci perdre la pell.
Posar links d'un en un, després de conèixer l'autor, em fa sentir encara una mica artesà en aquest campi-qui-pugui virtual.
SAlut