La imatge que tinc de sempre d’Àlex Broch, i el conec de fa molts anys, és la d’un home d’ulleres molt gruixudes abocat a un llibre i sempre molt atent al que opinen els autors, al que acaba de compondre un jove poeta o al que està escrivint un narrador conegut o no. Un humanista. Va ser un dels crítics centrals de la generació dels setanta, però va entendre aviat que calia un relleu cap a una certa normalitat creativa, i també va seguir i analitzar, quan no directament acomboiar, els joves autors dels vuitanta. Ara tota la feinada d’una vida ha pres forma, és el Diccionari de la literatura Catalana que acaba d’editar Enciclopèdia i que conté 4000 entrades elaborades per un centenar d’especialistes dirigits i empentats per l’Àlex Broch.
És un treball exhaustiu on es compilen autors des de les beceroles del català literari fins els nascuts l’any 1975, així Broch dona testimoni de la seva voluntat de transcendir els cànons habituals de la crítica i acostar-se als de la crònica, ço és, fer una compilació quasi absoluta que doni la dimensió exacta de la musculatura de la creativitat literària del català.
En aquest país, com sempre que algú fa una feina notable, els caïnites habituals ja disparen amb foc contra el generós treball de Broch. Que si avui en dia no te sentit el coneixement enciclopèdic, que si és antiliterari incloure autors tant joves i, potser, poc madurs... Jo crec que és més enveja que una altra cosa, entre d’altres raons perquè les crítiques es fan amb la boca petita i amb covardia, com tant sovint, i perquè la majoria d’aquests no han estat mai capaços d’escriure més de dues planes, tota una fita, però que no avala sortir a cap diccionari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada