L’ARTISTA I LA CIUTAT

L’artista entès com a activista fa la ciutat, o és la ciutat la que, com a motor de creativitat, genera compulsivament agitadors en la frontera entre l’emergència i la transvanguarda, amb la corresponent dosi de patilla? Si els espais de creació, els desallotjats o els que ara promou l’Icub, fan el nou artista, llavors quin paper li queda a les institucions culturals, les entitats històriques, els grans i petits equipaments, les universitats i altres centres educatius? Els tanquem tots?
A Barcelona es viu, de fa anys, un intens activisme artístic que emanava de la perifèria, que comença a ser descobert pels mitjans de comunicació i, conseqüentment, a rebre l’atenció dels poders públics. Els mítics 115 espais del Poblenou, els tallerets del Raval o Gràcia, però també les placetes abandonades de Nou Barris, els passadissos del metro o els racons del Gòtic, són el territori on s’ha gestat part d’aquesta emergència, però no tota, car no es pot menystenir el que s’estigui coent a entitats de barri, aules universitàries, bars o ordinadors portàtils, on potser no hi ha tants escarafalls, però es treballa moltes hores i amb rigor.
Per molt que la tendència actual ho dicti, les fàbriques de creació no són el referent exclusiu de l’efervescència cultural d’una ciutat, és més, en la seva reivindicació gairebé política, s’hi amaga molta impotència creativa real, de vegades més ganes de festa que de feina, i una vocació ‘cool’ malaltissa. Però estan de moda, i sembla que els 30 mil metres quadrats de factories creatives que s’anuncien des de l’ajuntament salvaran Barcelona de la mediocritat cultural a la que l’ha enviada la mateixa oficialitat. Paradoxa real que farà que, al cap d’uns anys, hi hagi un nou moviment emergent i modern que reivindicarà nous espais contra el que consideraran llavors encarcarament oficialista de l’illa Philips, la Fabra i Coats o la Central del Circ. I així en una cinta de Moebius sense fi, o com en un conte de Quim Monzó, si ho preferiu.
Això de les avantguardes modernes tutelades i mimades com nadons per la pròpia administració és tan increïble com improbable el seu esclat real. De la mateixa manera que la creativitat menys sorollosa, amb un cert coneixement acadèmic i capaç de superar les dificultats de tota mena degut precisament al seu caràcter innovador, trencador i agosarat, potser no és tan ‘fashion’ ni fa tanta patxoca en el disseny de la marca de ciutat que es projecta a l’exterior, però a la llarga acaba essent el realment emergent, el que de veres dona sentit a la interacció entre l’artista i la ciutat, i el que, a la llarga, acaba potenciant realment el nom de Barcelona al món.
Sense posar en dubte els valors intrínsecs de molts creadors que malden per emergir, perquè no se’ls acull a les històriques entitats de barri (algunes de les quals esllangueixen) i a les institucions culturals de primer ordre ja existents i sovint infrautilitzades? Llavors, un cop aquests espais estiguin a ple rendiment artístic, si que es pot valorar si cal un centre pels nous projectes de dansa, si el Circ necessita un espai propi (potser fins i tot es podria decidir que el que cal és un Circ estable) o si la Fabra i Cots ha de ser una Factory. És clar que d’això ja n’hi ha, es diu Nau Iwanow i el seu impulsor, en Xavier Basiana, no es va encomanar a l’esperit de ciutat ‘cool’ per tirar-lo endavant. Tot un model.

+
CAROL LÓPEZ
El més important premi a un creador concedit per votació popular, els Butaca, ha estat enguany per ‘Germanes’, el muntatge escrit i dirigit aquesta jove dranaturga i que representat al Villaroel teatre. Després del descobriment l’any 2005 amb ‘V:O:S:’, els premis Butaca, que enguany han tornat a Premià de Mar, han consolidat aquest veu que s’afegeix a l’important planter de dramaturgs que fan que el teatre sigui el gènere literari català que gaudeix de millor salut.

-
MOVISTAR
La crisi dona excuses per a tot. L’operadora diu que recondueix el mecenatge i, amb aquest argument, tanca l’espai polivalent que te a Barcelona, un lloc a l’estil del famós Zénit parisenc que, amb el temps, s’ha consolidat com un dels escenaris moderns i amb projecció de la ciutat, com si s’anés tan sobret de recintes per a concerts. Coldplay, Franz Ferdinand o Alicia Keys han estat noms que han internacionalitzat l’espai, però això no ha estat suficient per al patrocinador.