DECADÈNCIA DE LA RÀDIO

Just quan es commemora el setantè aniversari de l’emissió radiofònica que Orson Welles va fer de la Guerra dels Móns, i que va suposar un zenit creatiu del mitjà, la ràdio catalana viu un dels seus moments més baixos. Tot i que històricament es considera que la ràdio feta a Cataluya és una de les millors d’Europa, la falta de nous formats, les retallades pressupostàries i la confosa lluita per l’audiència, ha abocat el mitjà més valorat pels oients a un tràngol: l’audiència no decau, però envelleix aritmèticament.
El dia 30 d’octubre de 1938 el geni d’Orson Welles va posar el llistó de la creativitat molt alt, tant, que encara avui es venera aquella emissió, se’n fan versions i s’ha demanat que l’Unesco el declari Dia Mundial de la Ràdio. Aquesta fita, que durant anys ha esperonat l’enorme creativitat i originalitat que ha tingut la ràdio feta a Catalunya, avui és un exercici de nostàlgia molt mal portat. L’audiència del mitjà no minva, però no s’incorporen oients joves en massa; amb l’iPod el jovent està abdicant fins i tot de les repetitives emissores musicals. El podcast te un ús limitat als molt interessats en un tema i no ha aconseguit convertir-se en una ràdio a la carta popular. I és que el problema no és la tecnologia, que des de la invenció del transistor sempre ha jugat a favor de la ràdio; el problema és l’alarmant falta d’imaginació i creativitat que experimenta el mitjà, en especial des que fa uns anys els seus directius han perdut l’oremus en una absurda batalla per l’audiència.
La demanda social d’informació a tothora i la fidelitat a una emissora (una realitat que molts directius han oblidat) suporta l’audiència, però la falta de nous formats (sobretot en entreteniment), la sobreexplotació dels gèneres entrevista i tertúlia i l’abandonament de la difusió cultural (incloent-hi les suades i vulgars programacions de les radiofórmules) estan apartant els joves i els sectors socials d’avantguarda de la cansada ràdio. Internet és un complement perquè permet una gran varietat de programacions, però el caràcter ‘unplugged’ de la ràdio, la capacitat d’escoltar-se des de tot arreu i amb aparells minúsculs i baratíssims, avui per avui fa insubstituïble l’emissió a través de les ones hertzianes.
Mentre els diaris i les televisions generalistes estan buscant la seva reubicació en l’espai comunicatiu alterat per Internet i fenòmens com els diaris gratuïts o els no media, la ràdio, amb un terreny ampli i ben definit, navega a la deriva per l’abús de fórmules que li han donat èxit, però que cal renovar. I tot plegat inserit en un context de caiguda de la publicitat i retallada de pressupostos públics.
Les emissores comercials estan vivint de les escorrialles de les fórmules informatives amb les que van conquerir amplies audiències des de la transició, i les ràdios públiques, embarcades també en la batalla de l’audiència, retallen fins l’ofec els pressupostos i els espais a les graelles destinats a programes culturals (Catalunya ràdio ha eliminat la producció de dramàtics, per exemple) o a l’experimentació amb llenguatges radiofònics d’avantguarda. Radio 3 o iCat FM són bones plataformes, però amb pocs diners i sovint amb personal molt funcionarialitzat, no es pot fer gran cosa. I així, l’únic que fa la ràdio és menjar-se el pa d’avui i conrear la misèria de demà. I així si que la decadència no és creativa.

+
JOAN BAPTISTA XURIGUERA
Publicat per primer cop el 1972, els Verbs catalans conjugats (Claret), de Joan Baptista Xuriguera, arriba ara al milió d’exemplars venuts a la 47èna edició, un long-seller de l’edició en català que, curiosament, mai no ha sortit a les llistes de vendes dels diaris, per que us en refieu. Les claus de la pervivència del Xuriguera, com tothom el coneix, són, una metodologia pràctica, un preu assequible i una actualització constant. Quantes generacions han après a conjugar amb ell?

-
ALBERT PÉLACH i JORDI MARTÍ
Treure la Setmana del llibre de Barcelona és matar-la. La capitalitat és un element decisiu en la projecció de qualsevol cultura moderna. La comissió organitzadora i l’àrea de cultura de l’ajuntament són responsables a parts iguals del desori. Les poques ganes d’uns de fer res per la cultura catalana i la poca voluntat dels altres per entendre’s amb els socialistes han acabat abocant a la Setmana al no res. Enhorabona als dos, han aconseguit els seus objectius, que eren idèntics.