La demostració de vitalitat que el talonari de xecs de la cultura catalana està fent aquests dies a Guanajuato i Frankfurt queda pels anals de la crisi i, a més, farà vendre ‘La dictadura de la incompetència’ (La Campana), un clam de Xavier Roig contra la ineptitud de l’administració que seria més creïble sinó fes tant de tuf anti-tripartit; com si les administracions de CiU i les empreses i bancs fossin models a imitar.
A hores d’ara centenars de catalans són a la Frankfurterbuchmesse, molts d’ells sense cap feina en especial, però pagant algú altre (públic o privat). L’Ignasi Riera, hi és pagant-s’ho ell (igual com l’any passat), per celebrar que fa 40 anys que hi va anar per primer cop. No se n’està de criticar la ‘verbena provinciana’, cita textual, de l’any passat. I és que, des del progressisme també es critica l’administració progressista.
Però en el parnàs de l’opulència també hi ha indigència. L’escriptor i traductor Pau Joan Hernández n’ha estat un d’involuntari, i perdó pel qualificatiu retòric. Al febrer va fer unes conferències per encàrrec del Servei d’immersió i ús de la llengua del Departament d'Ensenyament. El funcionari encarregat del tema li va posar tota mena de traves per emetre les factures. Amb el temps, i com que no cobrava va reclamar a la tresoreria del Departament. Resposta via telèfon (no per escrit): “A causa de la recessió econòmica hem suspès sine die tots els pagaments a col•laboradors externs”. Ras i curt. Després de set mesos de gestions educades va enviar uns correus explicant el cas, va muntar un pollastre i, en quatre dies amb un cap de setmana pel mig, es va produir el miracle. El conseller ha de fer el mateix per cobrar?
2 comentaris:
a mi em sembla que tot això de Guanajuato o de Groenlandia és una fira superlativa de gent que es pensa que parla en nom d'alguna cosa, d'alguna andròmina o d'alguna societat que els reclama. No ho dic perquè sigui provincià o cantonal, català, azteca o de Tasmània...no pas. Ho dic perquè és més esteril que un bolígraf sense tinta. Això es fa per perpetuar el gremi dels col·leccionistes de vols d'avió, canapés i passadissos influents...és un gremi intercontinental, no ens pensem ara que és una variable dels trets distintius de l'OVNI català, no, no pas. És el que hi ha. És a dir, és "el que hi ha" a la banda hiperdèl·lica del matrix.
El millor de Mèxic sempre serà en Cantinflas que, per desgràcia nostra, ja té una versió catalana anomenada Joel Joan -el nou talent de la nostrada impostació històrica i del supercatalà del segle XXI-.
Tot plegat ja està escrit i dibuixat per Robert Crumb.
Quina creu!
Benvolgut,
la impostura d'una cultura que, simplement, no compta per a res en el panorama internacional perquè mai s'ha sabut prsentar, és escenmificar hipotètiques essències de passat i futur a partir de corifeus sempre ben predisposats a riure les gràcies de l'amo polític de torn a canvi d'alguna almoina, si pot ser en forma de xec bancari, que de glòries ràncies la cua de l'atur n'és plena.
És el que tenim.
Publica un comentari a l'entrada