EL CORRECTE ÚS DE LA LLENGUA

Les declaracions del president de la secció filològica de l’Institut d’estudis Catalans, Joan Martí Castell, proposant sancionar els periodistes que no utilitzin correctament el català, tot i que rectificades posteriorment, reobren el debat sobre el model de llengua dels mitjans de comunicació, a la vegada que posen el dit a la nafra respecte del nivell de coneixement de la llengua, tant catalana com castellana, dels llicenciats.
Sorprèn que, respecte a totes aquestes qüestions que ara preocupen tant Martí Castell, l’IEC, que és autoritat lingüística, rarament hi hagi dedicat temps i esforços a estudiar-ho i a proposar-ne solucions. Les intencions del catedràtic de presentar-se a les eleccions a la presidència de la Institució, podrien estar al rerafons d’aquestes declaracions, corregides a l’endemà en veure l’alarma que havien ocasionat entre el gremi periodístic i el peixet que havia donat als buscaraons habituals que han aprofitat les seves maldestres paraules amb nècies finalitats polítiques.
El degà del Col•legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, va sortir immediatament enarborant el pendó de la deontologia professional; però potser hauria estat més deontològic no recórrer a aquest argument, que el Col•legi només exhibeix quan li convé, i convidar l’IEC a seure en una taula per buscar punts en comú que permetin encarar amb serietat un problema evident: els periodistes no dominem en general prou bé la llengua. És clar que tampoc no ho fan altres col•lectius professionals que també tenen en l’idioma una matèria prima laboral, com polítics, advocats, actors o professors universitaris, i sobre els quals Martí Castell no n’ha dit mai res.
Les arrels del problema són diverses i tenen moltes cares. La més evident és l’escàs prestigi que te el correcte ús de la llengua a l’educació, des de la obligatòria fins la universitària. L’escola no posa cap estri per corregir la tendència social d’empobrir el llenguatge fins a límits grollers. Sense una acadèmia que empenyi amb decisió, i amb la complicitat de les autoritats educatives, com volem que parlar bé prestigiï socialment? Avui en dia parlar be fa carrincló, un fet que no passava fa vint anys i que aboca als joves a pensar que no cal parlar correctament un idioma per triomfar en la vida, ans al contrari. La queixa més important per motius acadèmics dels estudiants de la facultat de Comunicació Blanquerna, és precisament per la obligació que els ha posat la universitat de superar sengles proves de suficiència lingüística en català i en castellà per poder passar a segon cicle.
En aquest empobriment en tenen una elevada responsabilitat els mitjans de comunicació, és clar. Són els únics capaços de generar pautes de comportament lingüístic comunes. Potser les paraules de Martí Castell haurien d’haver anat més en aquest sentit. A la majoria de mitjans de comunicació privats l’ús correcte de l’idioma els importa ben poc, i els públics fan el que poden. Amb miralls així, com volem reflectir-nos?
Els periodistes som gent com tothom. Tenim una clara responsabilitat sobre el que diem i com ho diem, però amb una limitada capacitat per invertir tendències de les quals en som responsables, si, però només en la petita part que ens pertoca i amb una nul•la possibilitat d’intervenir en el criteri sobre la llengua de l’empresa periodística. I això no és una excusa eximent, és la realitat.

+
ROGER BERNAT
El festival Indisciplines, que ha organitzat, ha estat una festa lúdica per denunciar la situació del teatre català que, al llarg dels darrers anys, assisteix a un empobriment del seu discurs cultural fins convertir-lo en un simple entreteniment popular molt ben mantingut per les administracions, per cert, a qui només interessa quantificar el nombre d’espectadors per així poder vendre la seva política teatral com un gran èxit. La creativitat va a la baixa i es marginalitza.

-
JOSEP Mª CARBONELL
L’adjudicació de llicències de ràdio, que afavoreix la jerarquia eclesiàstica catalana i els grans grups de comunicació hegemònics, posa en evidència la falta d’independència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya que presideix i de la que tant se’n venten a tothora. El CAC, com tots els estaments quins membres han estat nomenats pels partits entre ex diputats, amics i militants, només serveix al poder que el manté. Així, voler donar lliçons d’independència és ridícul.