En legítima defensa contra el segrest de la democràcia

Els poders econòmic i financer tenen segrestada la democràcia. Aquest no és un fet nou, el que canvia és la circumstància. La cobdícia infinita del món financer ha provocat una greu crisi que estem pagant tots durament i respecte de la qual el poder polític, en lloc de respondre fent costat a qui el legitima, els ciutadans, es posiciona del bàndol de qui, amb conductes que podrien ser delictives, l’ha provocat. A més, la connivència entre política i economia que es posa de manifest en els nombrosos cassos de corrupció que estan essent investigats per la justícia, encara posen més ne dubte el sistema democràtic. Aquest és l’eix fonamental de les protestes dels anomenats ‘indignats’ que omplen les places del país.
Islàndia com a exemple. El pla país del nord era una pacífica democràcia burgesa amb uns altíssims nivells de benestar social públic fins que el sistema bancari nacional va començar a especular amb paquets de crèdits hipotecaris nordamericans i a promoure un creixement urbanístic desmesurat. L’adopció de mesures ultraliberals va facilitar aquest procés. El resultat va ser la fallida dels tres bancs islandesos i, al seu torn, de l’estat. En poc temps Islàndia va haver d’emprendre un procés de retallades socials que van convertir una societat equilibrada i harmònica en un una massa ingent a la deriva. Les protestes ciutadanes han forçat als dirigents polítics a exigir responsabilitats judicials als responsables de la catàstrofe.
No són antisistema. Seguint el model islandès, els acampats a les places de mig país no són antisistema, no busquen la caiguda de la democràcia, el que exigeixen és que la democràcia serveixi per posar fi a una situació que,clarament, perjudica la majoria de ciutadans. Són ells els dipositaris de la sobirania que exerceixen els polítics per representació, per tant són els propis ciutadans els qui tenen el dret i l’obligació de dir als polítics que cal regenerar el sistema per mantenir aquest contracte social que és la democràcia.
Evidentment que els ‘Indignats’ aniran a votar diumenge. No volen pas un altre model polític, el que reclamen és que aquest funcioni i els sigui útil, no que els perjudiqui per inoperant, còmplice i submís als poders fàctics, o corrupte. I ho reclamen per igual joves que vells, universitaris que obrers, catalans que andalusos. No és un moviment estrictament juvenil, per bé que els joves, que heretaran un futur clarament pitjor que el que el dels seus pares, són els més perjudicats, i perquè biològicament els toca; car són l’avantguarda social del país.
La democràcia segrestada. Els actuals representants del poder polític se saben atrapats en el seu engany i es protegeixen. Els privilegis de la classe política, la detenció del poder com a instrument de pressió, no de servei, i la capacitat d’influència que els càrrecs administratius tenen en tots els àmbits de la societat civil, i que molts usen en benefici propi, són reclams massa llaminers com per no intentar-los mantenir costi el que costi. A més, el control que de la democràcia en fa el poder econòmic, els ho permet. És per això que, enlloc de defensar qui legítimament els ha atorgat la representació del poder polític actuant contra els culpables de la desastrosa situació social actual amb els instruments polítics i jurídics de que disposen, no dubten a posar-se al costat del seus tutors protegint-los, tapant-los i justificant-los.
Si la democràcia espanyola està segrestada, quin sentit te mantenir-se fidel al contracte pel qual s’atorga als polítics la representació popular?
La justícia còmplice. La politització de la justícia ha acabat convertint la tercera pota de la democràcia, un dels tres pilars independents del sistema de llibertats públiques, en un ninot a mans dels altres dos (executiu i legislatiu) que, quan els convé, actuen de mutu acord. El pacte tàcit entre les grans forces polítiques per repartir-se les afinitats dels membres de tots els alts estaments judicials han convertit moltes decisions del Suprem i el Constitucional en lamentables xarades sense cap credibilitat, prestigi ni valor social. Aquesta intolerable situació és un element més a favor de reclamar la regeneració del sistema democràtic.
La prohibició de la Junta Electoral de manifestar-se i acampar durant la ridícula ‘jornada de reflexió’ és només un minúscul exemple d’aquesta connivència. Hi ha algú que pugui considerar que els ‘Indignats’ no tenen arguments ni raons?
La premsa submisa. Els mitjans de comunicació han de ser garants de la democràcia, però fa molt de temps que han perdut aquest paper. L’esperpèntica defensa de l’ordre establert que la majoria de mitjans de comunicació estan fent aquests dies, qüestionant la legitimitat de les protestes en lloc de fer-ho respecte de l’actitud de la classe política, n’és un exemple, i no únic.
La submissió de la majoria de periodistes dedicats a generar opinió als interessos de les seves respectives empreses editores i, a la vegada, d’aquestes a interessos de partit, han posat el periodisme en un nivell de desprestigi mai assolit en aquest país des dels temps més foscos de la dictadura. A l’Espanya d’avui en dia, la llibertat d’expressió als mitjans de comunicació està sota mínims. Qui comprarà un diari, doncs?
És penós llegir i escoltar aquests dies com periodistes teòricament prestigiosos i documentats carreguen amb acritud, una duresa salvatge i sense arguments, contra els moviments de protesta plantats al carrer. Davant d’aquesta circumstància no hi ha més remei que formar-se una opinió pròpia prescindint de qui, en una democràcia real, hauria d’ajudar a formar-la.
En legítima defensa. La protesta és al carrer, transversal, imparable i carregada de raons. No és un atac a ningú, és la lògica actitud de defensa pròpia que qualsevol sistema jurídic lleial reconeix. Si la democràcia actual és un titella en mans dels poders financers, llavors cal canviar les regles del sistema i regenerar-lo perquè aquest pugui seguir essent vàlid per la ciutadania. En cas contrari no és democràcia. És el que passa ara.