Semblança de Barcelona (1)

El compromís històric. La interacció entre els diversos sectors de la societat ha estat el motor que ha definit històricament Barcelona. Un cop alliberada del vassallatge comtal i lluny de la Cort, les turbulències entre la burgesia industrial i la classe obrera marquen una època que, finalment, desemboca en un compromís històric que dissenya la manera de ser de la ciutat avui.

La Barcelona moderna, la que desperta amb l’enderroc de les muralles i es configura després de l’època del pistolerisme, està construïda a partir d’un peculiar equilibri entre classes benestants i sectors populars.
Al carrer Major de Sarrià, la cistelleria Vila, un comerç del 1828, és la mostra vivent del que era aquell poblet a redós de Collserola abans de ser engolit per la ciutat que s’escampava pel pla. L’annexió d’aquests municipis ofegats econòmicament i ancorats en un ruralisme que esllanguia, és una dels primers serveis a la ciutat d’una jove i activa burgesia que reconverteix la tradició agrària familiar en un projecte industrial i financer. El remodelat mercat de Sarrià és un exemple de l’avui del poble-barri. Les parades són botigues de degustació. La peixateria, que a qualsevol mercat es diu ‘Marisa’ o ‘Sunta’, aquí porta per títol ‘Port de Llançà’. Davant de can Foix, un cotxàs negre s’atura molta estona sense que ningú no li digui res; tampoc no hi ha trànsit. Unes universitàries parlen animadament de l’últim ídol juvenil mentre dues dones de les que dissimulen l’edat amb penjolls, massa sessions d’uva i estiraments de pell fora mida, parlen amb la florista de la cantonada de les plantes que millor escauen a les seves terrasses. La vida seria plàcida si no fos perquè l’amo del bar Elisenda es queixa de la poca feina o pel xicot negre que, discret, descansa el desassossec del seu viure incert a la plaça del Roser. Al cor del Sarrià antic tot és tal i com va preveure Francesc Mitjans, un dels arquitectes que va treure de l’Eixampla els fills d’aquella burgesia que va fer créixer la ciutat i els va fer creure en un somni classista anomenat Pedralbes. Aquí poc importa que el carrer Bosch i Gimpera estigui tallat al trànsit encara una setmana després d’acabat el Godó de tennis. És l’encant indòmit de la burgesia local.

Als centres comercials de la Diagonal, frontera al sud de la qual comença un món més real, aquest encís es barreja amb el bullici dels empleats d’oficines i tot pren aquest aire desimbolt que dibuixa l’ànima de la classe mitja barcelonina, hereva de l’antiga menestralia. Ells van ser la falca que, introduïda entre la burgesia patronal i els obrers cenetistes, va ajudar a perfilar aquest vertader compromís històric que es avui la ciutat. El carrer Joan Güell és la metàfora d’això. Primer perquè porta el nom d’un dels protagonistes de la revolució industrial, i després perquè, començant a la Diagonal, creua aquest barri a mig camí que és les Corts (i això el fa imprescindible) i fa un plàcid descens cap a el Vapor Vell, la fàbrica tèxtil que ell va fundar i que avui és una biblioteca, fins desembocar a la plaça de Sants, centre d’un dels barris obreristes per excel•lència a la ciutat.
Al mercat d’Hostafrancs les peixateries es diuen ‘Mari’ i a les paradetes exteriors es venen pantalons colombians, dissenyats per marcar un bon cul. La discreció deixa pas al bullici i els cotxassos al bicing i els scooters; la ciutat s’aboca vertiginosa a aquest caràcter popular, de poble gran i definitivament seu, l’escampa per la falda de Montjuic creant un meandre anomenat Poble Sec, un barri que, volen viure tranquil la seva diversitat, indica cap a on vol anar la Barcelona dels propers anys.
La gestió d’aquest aiguabarreig, a banda de les dificultats habituals en el govern, presenta una certa complexitat a l’hora de traduir-la políticament. Passada l’era de l’esperit transformador és difícil que cap força aconsegueixi una majoria que alteri aquest compromís. És el drama dels candidats.

Àngel Ros
Si l’alcalde socialista de Lleida amplia la majoria tal i com diuen les enquestes és, en bona part, per a la seva política profundament conservadora. La gestió en temes com la immigració o la diversitat religiosa són l’enveja dels rivals, dels moderats als més retrògrads. Ara, la trajectòria del PSC diu que aquest no és un model per encapçalar el partit ni per optar a la Generalitat.

Bombers de BCN
Rebentar un acte electoral tal i com van fer-li a l’alcalde Jordi Hereu no és digne d’un cos que hauria de ser un referent cívic per la societat a la que serveixen. Si els bombers, o qualsevol col•lectiu laboral, estan en desacord amb la gestió que d’ells fa el govern poden utilitzar els recursos sindicals que preveu la llei. Actuar com ho van fer dijous a la nit els desprestigia