La construcció d’una consciència

De primer no enteníem com els uns portaven rosses espectaculars al seient del darrera de les seves Lobito o Cota 74, i els altres anàvem a peu, sovint sols, arrossegant bosses llardoses on sempre hi havia algun llibre de poemes no necessàriament entesos, un paquet de Rumbo aixafat, i la imprescindible llibreta de notes. Com podia ser que trepitgéssim els mateixos carrers i visquéssim al mateix poble (bé, ells nomes hi estiuejaven). Necessitàvem alguna cosa que ens canviés si és que volíem canviar el món tal i com presumíem.
Fins que algú va descobrir un vell i atrotinat exemplar de ‘La febre d’or’, de Narcís Oller (Edicions 62) a la menuda biblioteca familiar. El volum havia estat de l’àvi, i havia sobreviscut miraculosament a les mil desventures de la vida d’un llibre català que feia dècades que ningú nio fullejava. Gràcies al Josep Rodon, l’Eladi i en Foix, però també a la Delfina i l’Emilia, vam començar a entendre que treballar com un escarràs, el que feien els nostres pares, mai no atrau cap fortuna i, en la majoria dels cassos, ni tant sols serveix per mantenir la dignitat. Així, la condició humana es veu perpètuament condemnada a les més baixes cotes de miserabilisme.
Probablement avui en dia Narcís Oller faria documentals de denuncia social i tindria un bloc seguit per milers de persones de totes les cultures. Si una obra literària és capaç d’aguantar, si més no conceptualment, els canals de transmissió contemporanis és que el seu contingut social i cultural és tan vigent com que es va escriure. És el bo que te el realisme; quan el pèndol de la història torna inexorablement cap a tu el món descobreix que ets allà, i et glorifica en la teva modernitat impertèrrita. Oller no pretenia, com Zola, fer un novel•la en clau de denuncia social, però és que en el seu retrat va incorporada la interpretació de la història. Ara, que tenim de tot, potser això no es valora prou; però quan a penes hi havia canals a través dels quals descobrir la realitat..