Territori de la memòria. La no sempre prou pensada transformació de la ciutat ha deixat una petja irregular en la presència pública del passat. Mentre que hi ha barris on la memòria col•lectiva és viva i serveix per vindicar la seva dignitat, en d’altres ha naufragat fins la despersonalització vulgar i homogènia. S’ha pagat un preu massa alt per un cosmopolitisme mal entès. 
Només mantenint la memòria ben viva i activa, barris poc afavorits com El Carmel han construït amb el temps una dignitat col•lectiva que els permet afrontar els avatars de la convulsa vida urbana. L’esvoranc del metro, que gairebé s’empassa mig barri, va ser un atac a la dignitat del Carmel que només la presència del passat en l’imaginari comú va permetre superar amb el cap ben alt. Avui que el bar Delícias fa festa, el Pepito o el Rincón Sevillano acullen el testimoniatge del pas del temps que, des de les novel•les de Juan Marsé, han conformat un caràcter original i definit. Prou que ho saben els vells que discuteixen de política mentre prenen el sol al parc amb la ciutat calitjosa fonent-se als seus peus. De les barraques de postguerra als antiaèris del final del carrer Muhlberg, les casetes autoconstruïdes que s’agombolaven costa amunt per Llobregós i Conca de Tremp, fins aquests turistes americans que confosos, han baixat del bus al parc del Carmel creient-se que són al Güell, el barri oblidat ha fet de la memòria la seva personalitat. Prou que els vells han avisat els ‘guiris’ del seu error,però ells estan tant contents de ser allà, que aviat es perden pels caminois Nikon en ma.
Si el ‘pijoaparte’ baixés avui amb una Impala fins la plaça Sanllehy li cauria la cara de vergonya, i això que en tenia poca. La política d’encaparrar-se en fer una ciutat nova de trinca a cada cantonada tenen la plaça convertida en un solar erm, foradat i ple de màquines fa molts mesos; mala forma d’arribar al Guinardó. Ni el parc de les aigües ni la biblioteca Mercè Rodoreda, impecable nom per un equipament al carrer de les Camèlies, aconsegueixen avivar l’ànima d’un lloc que, creuat per dues vies massa amples com Verge de Montserrat i Camèlies, no troba assossec ni a la bella plaça de la Font Castellana, convertida en vulgar rotonda. Molt poc a poc el Guinardó recupera la memòria. No li importaria ser com Horta o Gràcia. Al primer, la petjada rural als carrers Santes Creus, Horta, Rajolers i fins i tot Petrarca i Plaça Bacardí deixa llegir perfectament el temps que va del poble a l’estiueig dels carrers Chapí o Campoamor i fins al barri popular i bulliciós de la plaça d’Eivissa i el seu símbol identitari: el bar Quimet.
De Gràcia poca cosa cal dir que no se sàpiga; no hi ha territori a la ciutat que visqui tant arrelat a la memòria com aquest. De la gent del Taller d’Història al propietari de la bodega Marín de Milà i Fontanals, un local resistent a la piconadora del temps com ja pocs en queden; la vila, com diuen ells, és la manifestació de l’esperit del passat que reviu al present. Del vell al nou per tornar a l’antic i així reinterpretar el contemporani; aquesta és la semblança de Gràcia.
Però la vida que s’escampa pel pla perd memòria i caràcter a través de la quadrícula de l’Eixampla. La burgesia noucentista va esborrar rastres del modernisme, l’especulació va emmordassar el somni de Cerdà, i la modernitat del plexiglàs lliberal ha convertit el pla de Barcelona en un teatrí al gust de les franquícies i el bus turístic. Si, més al sud el Raval es regenera amb les memòries diverses que li arriben d’arreu del món, però la Barceloneta naufraga entre paelles i el Gòtic i la Rivera són un decorat de paper del Germans Salvadó.
A Barcelona el territori de la memòria és avui tan selectiu i fràgil que corre el perill de fragmentar-se en mil aldees. I això és el pitjor que li pot passar a una ciutat; però no n’he sentit dir res a cap candidat.
Xavier García-Albiol
Si el PP tingués prou clar que sumar-ho tot no és la manera de guanyar, no tindria a algunes de les seves llistes a ultradretans ni a antidemòcrates. Tampoc no permetria al candidat de Badalona tractar com ho està fent als immigrants. Per molt que el seu discurs qualli en certs sectors socials, ha de saber que, només des de la centralitat, el PP pot aspirar a ampliar quotes de poder.
Jordi Hereu
A hores d’ara, a l’alcalde i aspirant a la reelecció les sigles PSC li fan més mal que bé. El paperot que els 25 diputats catalans van fer l’altre dia al Congrés encara posa més contra les cordes tant a Hereu com a la resta dels seus companys. El preocupant és que no se sap si a Zaragoza, Montilla i Iceta aquestes dificultats afegides que te l’alcalde de Barcelona els preocupen gaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada