Semblança de Barcelona (i 3)

L’antiga Icària. De Ciutat Meridiana, Roquetes o Verdum fins el Poble Nou passant per Sant Andreu, la Sagrera i Sant Martí, la ciutat és plena de gent que hi va arribar per aixecar aquí el somni d’una Nova Icària feta de treball digne i vida plena. Amb molt d’esforç Barcelona els ha fet un lloc, i així han contribuït amb l’únic que tenien, la seva vida, a construir la ciutat.

Des que l’any 1846 un grup de partidaris d’Étienne Cabet van fundar una comunitat anomenada Icària al Poble Nou, llavors barri mariner de Sant Martí de Provençals, són milions les gents vingudes d’arreu del món que han fet de Barcelona la seva utopia d’igualtat, treball i vida digna. Quan el dirigent republicà Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Anselm Clavé o tants anònims impulsors del cooperativisme promovien les idees fonamentades en el valor de la comunitat i la gestió democràtica, la ciutat es va convertir en capital dels somnis justos.
Però la realitat és rebeca, i no hi ha res més fràgil que la condició humana per desbaratar els anhels més lícits. Així s’entén de la contemplació de la ciutat des del pont de Vallbona, damunt la C-58. Amb els no-llocs de Torre Baró i Ciutat Meridiana a l’esquena, la ciutat enteranyinada pels seus maldecaps quotidians és la mostra de com, amb el pas del temps i la vida, els somnis acaben marcint-se amuntegats en un pis de seixanta metres quadrats lluny de tot. Des de finals del XIX les moltes Icàries de Barcelona són un senyal que es llegeix en pròpia pell. Els immigrants interiors dels anys deu, els murcians que van venir per les obres de l’exposició del 29, els andalusos, extremenys i aragonesos dels seixanta i els magribins, paquistanesos, llatins, senegalesos o xinesos d’ara han conformat, amb el seu esforç, una ciutat que defineix la personalitat de Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i el Poble Nou.

Avui aquells blocs de la Trinitat que queien de pura aluminosi, la primera actuació pública contra el barraquisme que va ser l’any 1952 el barri de Verdum, les torres de la Guineueta o Canyelles o el miracle urbà de l’escola del circ de Roquetes, són veritats que fan que la utopia perduda prengui un aire versemblant. A Porta, el fantasmagòric Heron city recorda que no hi ha res que sedueixi tant els pobres com les llums i lluentors d’un comerç que els faci somiar en ser més rics, nobles i cultes.
La Meridiana conté en part aquest allau urbà que baixa dels turons del coll de Finestrelles, on la ciutat es perd als peus del Besòs. A l’altra banda Sant Andreu va fent la seva vida al marge. Potser això fa tant amable la gent. Entre el mercat, un vestigi local impagable però que necessita una reforma amb urgència, i la plaça Orfila, els carrerons empedrats i sense trànsit i el silenci que, a mig matí, hi ha al carrer Gran, fan oblidar que, dos-cents metres enllà, les obres de l’estació de la Sagrera i els pisos que es desgranen per Garcilaso o Berenguer de Palou tornen a parlar ben alt de massa somnis trencats. La plaça Masadas ajuda a respirar, però no és prou. Cal recuperar forces per creuar el pont del treball, avui anomenat hiperbòlicament ‘del treball digne’, baixar entre els blocs del carrer Cantàbria i no sentir-se colpit per tantes vides com s’han marcit construint una ciutat que havia de ser la Nova Icària. El bell parc de sant Martí, masia inclosa, a penes apaivaga l’assossec.
Fugir no és mai valent, però Selva de Mar ho posa fàcil. Creuat Guipúscoa, el Poble Nou, amb les antigues fàbriques convertides en biblioteca (can Saladrigues), centres culturals (can Ricard), universitats (can Aranyó) o en lofts de luxe, fa pensar que potser el somni de la vida digne ha tingut històricament una oportunitat a Barcelona. Observant la visió hiperrealista de la ciutat en els quadres de Neus Martin Royo al seu taller de Marià Aguiló, es veu que la semblança de Barcelona te, essencialment, una mica de compromís històric, una part de memòria i un molt d’utopia.

José Montilla
Després d’haver intentat, fer fora Jordi Hereu de la cursa per l’alcaldia, l’ex-president ha aparegut,per fi, per donar suport al candidat del seu partit. El paper d’estrassa que la direcció del PSC està fent amb els seus alcaldables indica la temença que te a perdre el control del partit a mans dels únics càrrecs electes capaços d’exercir lideratge ciutadà en nom dels socialistes.

Josep Guardiola
‘Quan es retiri del futbol que es presenti a les eleccions i el votarem tots’, diu una ciutadana referint-se a l’entrenador del Barça; i no és el primer cop que ho sento. La barreja de valors i manual d’autoajuda d’en Guardiola sedueix la gent que busca respostes fàcils i sempre positives a problemes molt complexos. Aplicar això a la política donaria com a resultat un populisme xaró.