Sobre com explicar la vida

Si la història la fan les persones, quin interès tenia passar-se la vida escrivint sobre simples fets fatus, vulgars, a penes comprovables, o, encara pitjor, imposats directament des del poder? Aquesta era la pregunta que es van fer un grapat d’estudiants de periodisme de finals dels setanta després de llegir, potser per atzar o potser per la complicitat que ja generava llavors la marca Anagrama, ‘El nuevo periodismo’, de Tom Wolfe. Potser no va ser el llibre que els va canviar la vida, més aviat són els mèdia els que acaben conformant l’existència d’un periodista, però si que els va fer obrir els ulls sobre quina mena de relat volien fer. Després, les circumstàncies i la realitat del país els va portar per camins sovint allunyats d’aquella idea d’entrar en la ment i la personalitat dels personatges que van mamar a ‘Viajando con los Rolling Stones’, de Robert Greenfield, ‘Miedo y asco en las Vegas’, de Hunter S. Thompson o ‘Ponche de ácido lisérgico’ del propi Wolfe, tots tres a Anagrama també. La universitat, per cert, no se’n va assabentar mai del que passava al món. Era l’habitual llavors.
Mentre la novel•lística internacional es convulsionava amb ‘A sang freda’, els autors locals encara no havien superat els vells esquemes noucentistes. Però com que aquest és encara el discurs oficial, la literatura catalana es va saltar alegrement aquesta baula, va ser incapaç de restablir els ponts amb el periodisme trencats des de la Guerra i va anar esllanguint fins el que és avui, honroses excepcions a banda. El periodisme tampoc va ser capaç de superar el vertigen del ‘què?’, i així ha quedat avui reduït a ser un trist corifeu del poder polític i financer. La universitat si que sap el que passa, però calla còmplice.
Aquell grapat d’estudiants que van obrir els ulls amb Wolfe sobreviuen en petits mitjans, tenen un escàs prestigi i se saben atrapats per companys més espavilats que, desdient-se a temps d’aquella modernitat, van instal•lar-se a l’ombra de qui els dona de menjar.