Carretera del Carmel

Els fills de la Gràcia desmanegada dels anys grisos de la derrota reconeixen en moltes novel•les de Marsé una certa educació sentimental. És inevitable no evocar alguna cosina Montse, les tardes passades amb els col•legues vagarejant per solars plens de runa explicant-se ‘aventis’ increïbles, la languidesa amb que el braç del tocadiscos de maleta arribava al final d’un single dels Mustang, o les mirades furtives al món espectralment silent i sorrut del passat dels grans. No cal ser de la mateixa quinta que l’autor de ‘Si te dicen que caí’ (Seix Barral), només cal haver sentit en la pròpia pell la melangia d’un present buit i d’un futur inexistent. El que si que compta és el territori. El Marsé més intens és un escriptor profundament territorial. A les seves novel•les el Carmel, la Salut, el Guinardó o Gràcia són personatges amb un conflicte propi que travessa transversalment el relat, és a dir, les vides dels personatges. Els fills d’aquests llocs tenen, a les pàgines de ‘Encerrados con un solo juguete’, ‘Últimas tardes con Teresa’, ‘Esta cara de la luna’ ‘(Seix Barral), Un dia volveré’ o ‘Ronda del Guinardó’ (Plaza i Janés), un poderós mirall de la seva història.
La carretera del Carmel ja no és el circuit més o menys salvatge que havia estat. Els revolts de paella hi són, però el trànsit, els turistes que van al Parc Güell i els urbanos ho dificulten. Però, si se sent com a pròpia, de vegades cal recuperar la memòria literària. Es deixa que el motor pugi de voltes en buit, més que res per fer soroll. Es passa discretament per davant el mural d’en Banky i, si hi ha pista lliure, s’enfila carretera avall girant el puny del gas. En arribar al revolt no cal torcar els frens, el bicilíndric reté prou la moto. Llavors el és millor penjar el cos cap a l’interior del revolt i deixar que la màquina faci la resta. A la plaça Sanllehí però, ja no hi ha vells xalets, ni revetlles, ni cap Teresa. L’educació sentimental no és una Montesa Impala, és una carabassa; és la realitat.