Els mons llunyans

No se com me n’hauria sortit si Audrey Hepbrun m’hagués demanat que li regalés un collaret, però és veure una foto seva, i pensar en dos dels seus personatges: Holly Golightly, la jove buscavides d’’Esmorzar al Tiffany’s’, i la princesa Ann de ‘Roman Holiday’. Però, com jo no sóc Paul Varjak, ni el Passeig de Gràcia és la cinquena avinguda, he decidit agafar el costum d’esmorzar assegut a la meva Vespa, i a veure que passa.
I passa que, ni la pel•lícula de William Wyler, ni la de Blake Edwards són d’aquest món. Ja no per la llunyania en el temps (1954 ‘Roman Holidays’ i 191 ‘Breakfast at Tiffany’s’); ni tan sols per la, avui, ja inexistent distància entre la Roma emergent dels anys daurats de Cinecittà o la Nova York capital del capitalisme, i aquella pobra, bruta, grisa i derrotada Barcelona de quan el franquisme s’havia imposat a les ments. No. Probablement era la bellesa natural, gairebé domèstica i virginal, d’Audrey Hepbrun la que ens va fer veure a tots de que, desgraciadament, érem d’un altre món: brut, gris i derrotat, com el país quan es va portar al cinema la genial miniatura novel•lada de Truman Capote.
‘Esmorzar al Tiffany’s’ (Proa) va operar d’efecte mirall en molts lectors. Mira que hi ha al davant i et veuràs com ets. A partir d’aquí els dubtes ens van assetjar. Era tant pervers el món americà com el proselitisme comunista volia fer-nos creure? Hi havia una possibilitat, tot i que remota, de fer alguna mena de revolució que portés a tots els proletaris del món a poder posar al coll d’una dona com la Hepbrun un collaret com els de Tiffamy’s? La resposta, no per evident, va causar més estralls entre molts dels joves afectes a les causes perdudes que les letals sessions del Trentè Congrés del PCUS. A Nova York hi passaven coses i a Moscou gairebé no. Quedaria, doncs, la capital russa com a refugi d’una educació sentimental, i buscaríem els dubtosos plaers de la vida a Manhattan; fos cert el que explicava Capote o no.