València, amant

No havíem estat mai a València i ja l’havíem fet la nostra amant furtiva. ‘Tot retorna agrupant-se i és una sola història, / un amor, un destí: perdura sense noms, / sols els noms d’uns carrers, l’amor i el sol amor.’. Amb aquests tres versos del ‘Llibre de meravelles’ (editorial Tres i Quatre), de Vicent Andrés i Estellés, el primer que descobríem del poeta de Burjassot, ja en vam tenir prou per enamorar-nos bojament, com només els folls de cap i de cor ho poden fer, tal i com canta el poeta: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres / Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. / Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.’. Quan vam descobrir València gràcies a la generositat d’Eliseu Climent, no em vam fer cap guia,però vam recórrer la pell del barri del Carme buscant a cada recó aquells amants que, com nosaltres: ‘en són parits ben pocs’.
Amb l’albada cruel, havent buscant infructuosament l’amant pel Negrito, la Capsa o el Lisboa, acomiadant la lluna des de Serrans, derrotats i ebris, vam aprendre com n’és de perillós d’enamorar-se de València. No vam escriure èglogues. Vam anar a dormir tristos i abatuts i, a l’endemà, vam marxar pèls canyars de vora la sèquia. Sabíem que mai no escriuríem èglogues.
L’educació sentimental valenciana va tenir en els poemes d’Estellés una enorme càrrega de sensualitat i sexualitat que xocava enormement amb l’aspecte i l’actitud personal, tímida i poca cosa, del poeta. El dia que el vaig conèixer vaig pensar com podia aquella figura fràgil escriure aquells llargs poemes plens d’amants que es rebolcaven per terra fent sexe a totes hores. Llavors jo sabia molt poques coses de la vida, és clar. No sabia que l’amor eròtic resideix a la ment, i que cadascú de nosaltres tenim una València a la memòria sobre la que instal•lem tants amors i carrers, com passions i dubtes formen part de l’existència. Ho vaig descobrir un matí lluminós dinant a la Pepica. Llavors vaig entendre l’Estellés.