Va ser especialment freda aquella nit de fa deu anys al Poble Nou. Sortíem de Razzmatazz amb la idea que, amb el darrer acord de l’últim concert dels Sopa de Cabra, algun fil d’Ariadna es trencava. Quedaven els músics, les cançons i alguns dignes supervivents com els Pets; però amb la desaparició del grup gironí tota una generació encara en ple creixement perdia un referent que era molt més que musical. Aquella nit hi havia una sensació d’orfandat escrita als rostres de molts adolescents. I això els que van poder entrar a la sala perquè tenien 18 anys; al carrer, riuades de noies i nois d’institut maldaven per la mala sort de ser menors. Arrogant i malcarada, una d’aquelles noies em va demanar l’acreditació. A la crònica per aquest diari vaig escriure: “Li vaig dir que no li podia donar (l’acreditació) i em va etzibar una sola i lògica frase de resposta: -Però si tu ja te’n vas al sobre, vell! Si, estava cansat i anava a dormir. A l’endemà havia de matinar: obligacions, feina, coses que, suposo, ella a penes entén, per sort. Vell, depèn, podia ser el seu pare però no me’n sentia ni davant d’ella, ni aquella nit.”
Empesos per les mil-i-una coses del destí que ara no venen a rotlle, els Sopa de Cabra van plegar veles abans que els hagués arribat l’hora biològica, no la seva, la del seu públic. La segona generació de seguidors, la de després del apoteòsic ‘Ben endins’, encara no s’havia fet prou gran com per prescindir o oblidar-se de les seves cançons; ben al contrari, molts ni tan sols tenien l’edat de sortir de nit de casa per anar-los a escoltar quan ells van deixar-ho. Tornar ara, fer cas a la veu de milers de persones que reclamaven, legítimament, la seva quota de protagonisme en la història cultural del país, era una responsabilitat social; i així ho han entès.
La crònica de la musica pop catalana està plena de pàgines no escrites, de buits en el temps. Algunes s’han escrit tard i malament, com la vindicació a pilota molt passada de patriarques com Sisa o Pau Riba; d’altres ni això, com la rehabilitació de la ‘ona laietana’ o l’oblit dels pioners del pop a primers dels seixanta. Amb el final dels Sopa, el pont generacional entre l’època del rock català dels noranta i l’actual i triomfant etapa dels Manel, l’Amic de les arts, Mishima, Love of lesbian o Sanjosex, corria el perill de trencar-se. Només quedaven els Pets com a exemple viu de la generació del macro-concert del Sant Jordi.
Amb el retorn, encara que només sigui per un dia, els Sopa de Cabra fan un exercici de posar la història al seu lloc. Era del tot il•lògic que tants seguidors no els haguessin pogut veure mai, era incoherent pensar, o voler fer creure com intenten alguns, que l’èxit de la música en català d’avui neix del no res, o de la música en castellà. La generació del Sant Jordi, com se’ls va batejar, venien de la ‘Ona laietana’, de Sisa, Pau Riba, Màquina, la nova cançó i fins i tot les germanes Ros. Ells tenen el deure de passar el relleu als grups i artistes d’avui; els Sopa no ho havien fet. El dia 9 de setembre, també al Sant Jordi, tenen l’oportunitat. I després que sigui el que el cos els digui.
En aquella última crònica vaig concloure: “Queden els somnis, els únics fils capaços de moure la vida quan s’apaguen els llums de l’escenari i el local queda buit d’acords, crits, petons i cerveses”. Per a molts ‘fans’, ara hi ha somnis que s’han fet realitat. La responsabilitat d’això és dels músics. Al cronista li queda l’obligació de refer alguns dels seus vells articles.
Dora Ibars
Amb l’ordre de tancament a Gandia TV, la única televisió comarcal no controlada pel PP, la directora general de Promoció Institucional de la Generalitat valenciana ha deixat ben clara, per si algú encara ho dubtava, la decidida vocació d’actuar políticament, i amb voluntat destructiva, contra la cultura i la llengua pròpia dels valencians del govern que presideix Francisco Camps.
Ana Maria Méndez
Que l’audiència de Barcelona hagi eximit la seva botiga de pagar el cànon digital que li exigia la SGAE, aplicant la sentència europea que ella mateixa va promoure, no vol dir que la barra lliure s’hagi instal•lat a la reproducció de la cultura. No hi ha res de franc, la cultura tampoc, treballar-hi en el sector en viu molta gent, i la propietat intel•lectual és un dret inalienable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada