Crònica d’una mala setmana

Que el català només sigui llengua preferent d’ús pel 35% dels ciutadans, i baixant, deu omplir de joia els dos ultres que van pujar a l’escenari per rebentar una funció de Gang-bang (TNC). També els deu satisfer que hi hagi qui demani la desaparició de ràdios en català (COM) i de què s’inauguri un centre comercial disfressat de cultural a les Arenas. Tot en, quins!, set dies.

Que de les tres quartes parts de ciutadans de Catalunya que saben parlar el català només el 35% l’usi com a primer idioma quan es dirigeix a un veí diu molt de la força de la llengua després de més de tres dècades d’activitat normalitzadora: pràcticament nul•la. Que a l’àrea de Barcelona, on s’hi congrega la major part de la població, només sigui el 26% que parli en català d’entrada, contra el 82% a la Terra Alta, molt menys habitada i amb una població més envellida,diu, clarament, que el català es bat en retirada. Vull pensar que, a hores d’ara, els de Convivencia i companyia deuen estar organitzant una festa per celebrar-ho. Si més no poden estar tranquils, el català desapareixerà de l’ús públic tot solet, no cal que esmercin temps, salut i esforços en batalles que, prou que ho saben ja tenen guanyades.
En farem poc que el 55% dels estudiants i al 32% de les famílies es parli en català de forma prioritària. També es parla de forma principal a TV3. Aquetes no són dades significatives; el que conta és l’ús públic, el carrer, la vida social. I aquí anem molt malament. Les causes: la immigració, la potència castellanitzadora dels mèdia i la tebior dels catalanoparlants a l’hora de dirigir-se cap a un interlocutor desconegut.
Per acabar-ho d’adobar només faltava la petició de l’Associació Catalana de Ràdio (privada) al Govern perquè tanqui COM Ràdio, posant en perill nombroses emissores locals, i els doni a ells les llicències que ara són de ràdios municipals. A ningú no escapa que aquesta petició, emmarcada en l’actual context de retallades, segurament serà llegida amb detall a presidència. La possibilitat de fer un tres en un serà gran: escenificar una nova retallada de despesa (escenificar només), furgar a la nafra de més d’un ajuntament socialista, i acontentar algun grup mediàtic que ara mateix considera que el president te un deute amb ell per la seva abnegada col•laboració en la campanya electoral. Reduir l’espectre radioelèctric públic és barrar el pas a l’ús públic del català. Però la temptació de recuperar l’espai radiofònic per al castellà com qui es dirigeix a un interlocutor desconegut, existeix.
També eren interlocutors desconeguts, i per això es van dirigir al públic de la Sala Tallers del TNC en castellà, suposo (no per una altra cosa), els dos energúmens que van sabotejar dijous la funció de Gang Bang cridant Visques a Cristo Rei i insults als actors. Si així és com la llei de Déu diu que s’ha d’actuar, no m’estranya que cada dia hi hagi més gent que es vulgui donar de baixa de l’església. Però aquesta actitud cafre i impròpia de la gent d’aquest país no hauria passat si l’integrisme catòlic, no hagués alenat aquest comportament inquisitorial contra l’espectacle de Josep Mª Miró sense ni haver-lo vist. Ni Miró és Jean Genet (potser amb el temps), ni la seva obra és per estremir-se, però la intransigència mental no discerneix; és cega i ataca tot el que es mou.
Suposo que, a hores d’ara, molts lectors estaran pensant en que el to pessimista d’aquest article és excessiu. Per ells, perquè no deixin de llegir, aquí van tres notes optimistes: la inauguració amb enorme èxit de crítica i públic d’un nou gran centre cultural, les Arenas; el número 1 de vendes dels Manel, tant lloats ara fins el cansament pels mitjans i fins i tot pels crítics i polítics del ram com abandonats pels mateixos d’aquí a quatre dies; i els dos concerts de Roger Waters. Segur que, si penseu en això, no hi trobeu motiu per als anàlisis realistes. Escolteu Waters, potser te raó quan diu que encara hi ha massa murs.

Joaquim Gomis
Després del negoci del llegat Centelles amb el ministeri, ara hi ha febre de benintencionades cessions de fons de fotògrafs. La que han fet els néts de Joaquim Gomis a la Fundació Miro és la darrera: Aplaudim la iniciativa, però potser ja van sent hora que s’afronti amb rigor l’urgent tema del Centre Nacional de fotografia, abans que hi hagi tantes cessions com museus te el país.

Albert Calls
La docusèrie ‘Nosaltres els maresmencs’, emesa per Maresme Digital TV i dirigida per aquest periodista, ha obert el necessari debat sobre les identitats comarcals en un món global i en crisi que està molt lluny de l’obsoleta divisió territorial dels anys trenta encara en vigor. Per molta gent, avui en dia la seva comarca és un territori més sentimental que no pas estratègic o polític.