Generacions d’éssers lliures

La primavera de 1892, mentre a Sitges es definia l’esperit modernista, a Camden, New Jersey, moria el pare de la lírica contemporània: Walt Whitman. Amb ‘Fulles d’herba’, un llibre que va editar per primer cop l’any 1855 i que va anar creixent com la vida, Wihtman va trencar els cànons de rima i mètrica i va posar el poema al servei del ritme i el discurs. Gràcies a la primera traducció de Cebrià de Nontoliu, introductor de la cultura anglosaxona a Catalunya (Biblioteca popular l’Avenç 1908), i a posteriors traduccions d’Agustí Bartra (Reduccions va editar ‘Cant de mi mateix’), vam poder conèixer de primera ma l’obra ingent i transformadora de Wihtman. Els de la segona meitat del segle XX la vam llegir en la traducció al castellà de Francisco Alexander que va publicar editorial Novaro el 1971 i que el 2006 va reeditar magníficament Visor.
Després del colpidor impacte entre els seus coetanis, l’èpica del vers lliure de Whitman atrau poderosament una generació que ha conegut la lírica nordamericana amb les cançons de Pete Seeger, Woody Guthrie o Bob Dylan. Enfront la provocadora incredulitat de l’academicisme literari local, enfonyat encara en avorrits circumloquis neonoucentistes, la poesia que emana d’aquests ídols de la cultura popular que tothom admira entronca poderosament amb el discurs modernitzador, polític i obert de ‘Fulles d’herba’. Col•locat al cim de la literatura nordamericana, l’obra de Wihtman irradia potència a les noves formes de poesia popular que els mèdia i la cultura de masses escampen arreu del món ajudant a crear generacions d’éssers lliures allà on s’escolten, i confegint una nova lírica de difusió universal. Després van venir Jim Morrisson, Lou Reed, Pati Smith, Bruce Springsteen, Tom Waits o Billy Bragg, per dir-ne alguns. La poesia i la música estaven lligades per sempre més i les dues juntes eren capaces d’oferir un discurs artístic d’una força expressiva tel•lúrica; per canviar el món. O els qui l‘habiten.