Barcelona és un exemple de com les dades es situen damunt del territori. No pot ser una ciutat de gran industria, tampoc és capital financera ni política, i com a capital de serveis és massa gran pel país que abasta, però la pulsió econòmica de la ciutat ha crescut els darrers anys, i la cultura ha estat un dels sectors que ha posat en valor aquest creixement. L’atractiu cultural de Barcelona, tant pel públic local com pel de fora, és un ham econòmic potent que li va molt bé. La cultura ha transformat la ciutat, l’ha sociabilitzat, modernitzat i obert al món. Això ha tingut un rèdit econòmic inqüestionable.
Quan, en la seva desaforada cursa per evitar la derrota electoral, l’alcalde Hereu treu pit dient que, per Barcelona, “La cultura no és accessòria ni conjuntural, és estratègica”, te força raó, tot i que l’estirabot d’oferir 10 milions d’euros al conseller Mascarell és una fatxenderia inhabitual en l’alcalde. El curiós és que, essent Ferran Mascarell regidor de cultura, va ser un dels inspiradors i promotors d’aquesta idea. Ara que és conseller, la política de retallades pressupostàries revolta als que van seguir aquells plantejaments. Però el que més sobta és la poca importància amb que ell parla d’aquesta qüestió. La seva idea actual de posar la vista en el 2020, aproximadament, i no en el detall actual, no convenç a cap agent, creador o productor cultural del país, i ni molt menys als seus antics companys de partit i institució. Ara que la ciutat està en disposició de transferir a altres sectors econòmics els codis de valor fins ara intrínsecs a la cultura com innovació, creativitat, imaginació o talent, la marxa enrere en les aportacions financeres de la Generalitat és un fre tan inesperat com mal paït pels que, amés, ara són els seus contrincants polítics; o sigui que res de bo no li volen.
Malgrat les paraules optimistes de dimecres passat a l’Ateneu, hi ha massa temes mal embastats entre la Generalitat i l’Ajuntament; el més roent el Canòdrom, però ningú no s’estranyaria si el Museu de Ciències Naturals o el del Còmic prenguessin mal.
Ara més que mai la recepta dels experts per capgirar el model econòmic és més valor afegit. En aquesta tessitura la producció cultural pot i sap estar al davant, tant de les iniciatives empresarials, com de les estratègies polítiques i dels interessos financers. Però amb un 0,8% del pressupost de la Generalitat, i encara retallat, aquesta posició capdavantera no es pot assolir. La capacitat de contagiar de les formes ‘culturalistes’ el progrés econòmic queda escapçat, perquè ni tan sols el model econòmic cultural serà capaç de resistir la sotragada. La transversalitat de la cultura per empeltar de valors afegits a altres sectors de l’activitat econòmica avui s’esvaeix, la pedagogia en aquest sentit es dissol. Potser al 2020 es pugui recuperar, però el terreny perdut fins llavors serà terra cremada.
Les retallades a cultura són una inoportunitat política i estratègica que faran recular el creixement econòmic del sector i l’augment del valor afegit de les seves activitats. Segurament al conseller li fan tan poca gràcia com a tothom, però és el pa que dona el Govern i ell, en tant que membre, n’ha de ser solidari en les decisions.
Manel Pousa
El llibre de Francesc Buxeda sobre aquest sacerdot que, seguint l’evangeli, treballa per ajudar els desvalguts i superar injustícies, ha aixecat polseguera entre els sectors ultraortodoxes i la jerarquia eclesiàstica. Però l’interès social del Pare Manel és superior a les sancions que li pugui aplicar l’església; o sigui que serà aquesta la que en sortirà més escaldada de tot plegat.
Francesc Guardans
Que el CoNCA va néixer ambigu ho sap tothom, no només el conseller Mascarell, però aquesta ambigüitat va ser avalada pel que llavors era el seu partit, o sigui que observar aquest argument dins el context de retallades pressupostàries no fa més que augmentar la sospita de que els coses, entre el president del CoNCA i el conseller no van tal i com haurien d’anar per llei, ambigua o no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada