En una societat lliure tothom pot vestir-se com vulgui, només faltaria, però, de la mateixa manera que no s’entra a la Sagrada Família amb biquini, tampoc es va a escola ensenyant el tanga i els calçotets o amb samarretes del Barça. És un simple principi de respecte cap a la institució acadèmica i la feina que allà s’hi fa. El problema és que hi ha famílies que, deixant vestir el fill amb samarreta de futbolista, demostren tenir ben poc respecte per l’escola.
Però el debat sobre la vestimenta s’ha d’acabar aquí: dins les mínimes coordenades de decòrum que cadascú vesteixi com vulgui o pugui.
No és veritat que l’uniforme que a la consellera d’educació li agradaria que lluïssin els escolars, aquelles faldilletes de quadres escocesos, aquells corbatins amb goma, aquells pullovers de la meva infantesa d’escola franquista i ‘Gran siervo del senyor gloriosos Juan Bautista’, siguin elements igualitaris com diu ella; són elements homogeneïtzadors i casernaris que van contra les llibertats públiques més bàsiques.
La forma d’aconseguir un bon ambient de treball a les escoles és treballant en un ambit de respecte i llibertat, no en un de disciplina victoriana.
Dit a El Món a RAC 1 el 29 de març de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada