El mercat i una novel•la

Víctor del Árbol és l’autor de ‘La tristeza del samurái’ (Al Revés), una bona novel•la amb flaires de best-seller; això si el talent de l’autor pot ser absorbit per l’estret mercat, segons la teoria que justifica la desinversió de l’administració en cultura. Si ho arriba a saber potser no l’escriu, però, i si triomfa a les llengües que ja han adquirit els drets i aquí no?

Ens ho perdrem nosaltres, és clar, i a més serà culpa nostra. Per ser tan mals lectors el mercat és escarransit i això justifica que les llibreries hagin de tancar, que les editorials petites que arrisquen s’ofeguin, que els mitjans de comunicació hi dediquin poc espai, que les polítiques de difusió de la lectura desapareguin per falta de pressupost, que la TV pública emeti sèries B americanes enlloc de productes basats en els relats locals i un etcètera tan llarg com aquest article. Si Vïctor del Árbol (Barcelona 1968) no hagués escrit una novel•la potent i compromesa amb el seu temps, i hagués gastat el seu talent en apostar a les curses de cavalls, posem per cas, si uns editors no haguessin cregut en un autor encara poc conegut, ara no estaríem parlant de la falta de suport als creadors o dels mal de caps d’un petit editorial en un país on no es llegeix. Si el que es porta és deixar la sort de ‘La tristeza del samurái’ a mans del mercat, millor dedicar el talent a altres obres més rendibles com és l’especulació amb el deute internacional.
El mercat és capaç d’absorbir llibres sobre el Barça, ‘realitys’ on els protagonistes es tiren pets a càmera o pel•lícules de policies racistes i sòrdids. Aquest és un tipus de talent que cap a la nostra cultura sigui en la llengua que sigui. La forma de promoure la cultura en temps de crisi és sotmetre-la a les raons del mercat. O sigui: tot el que tingui uns resultats en el compte d’explotació per sota del llindar dels beneficis previstos, són obres d’un talent dubtós a les quals no val la pena destinar-hi els minvats diners públics, per si de cas no es recuperen. També hi ha excel•lències culturals que tenen l’estranya capacitat de posar d’acord la qualitat i la quantitat, Pa Negre o els Manel en són dos exemples propers i de consens. Però quants petits productes, assaigs de risc i experiències a mig camí han calgut per arribar fins aquí? En quines condicions es podrà, a partir d’ara, desenvolupar aquest procés creatiu si l’administració no hi posa els diners necessaris? Com arriscaran pels valors emergents els promotors locals, les editorials petites o els productors independents si no es segueix invertint per fer un lloc al mercat al talent vertader?
Víctor del Árbol ha esmerçat moltes hores i algunes neurones en escriure una novel•la sobre el pes de la memòria i les preguntes sense resposta que s’arrosseguen tota la vida. És un llibre que requeria d’un cert risc editorial. En una frase: algú ho havia de fer. Com ell i Al Revés, hi ha d’altres creadors i promotors en circumstàncies similars. Com empènyer-los per fer que els seus respectius talents trobin un lloc en un mercat poc permeable i molt dirigit és el repte que fa grana una cultura, o la torna mediocre, de perfil baix i submisa a les lleis de l’ultraliberalisme que tracta igual la cultura que els electrodomèstics de la línia marró.
Si no hi ha prou mercat cal inventar-lo. Donar-li la volta al concepte dient que hi ha massa talent és un eufemisme molt cortès, però analíticament no serveix per a res. Sovint em quedo enganxat a lectures, músiques o pelis que van clarament contra el dictat dels mercats. En algunes ocasions se’n surten, troben un forat i aconsegueixen mostrar la seva vàlua. Espero que ‘La tristeza del samurái’ sigui una d’aquestes perquè s’ho val. Si passa, demanaré a un amic que vagi a l’estació de Mérida i hi faci un íntim i sentit homenatge als supervivents de qualsevol holocaust. Ah, no sabeu a què ve això de l’estació? Dons llegiu-la.

Joan Colom
El fotògraf ha cedit el seu fons al MNAC traspassant la titularitat de l’obra a les filles. Una decisió que l’honora i que no s’ha de confondre amb el debat sobre la necessitat d’un Centre Nacional de la Fotografia que acabi amb la dispersió dels fons, les males pràctiques en la compra i venda d’arxius i, sobretot, l’oblit històric d’un art que, a Catalunya, ha donat genis universals.

Josep Miró i Ardèvol
Amenaçar amb una querella contra una orba de teatre (Gang Bang) per presumpta ofensa als catòlics sense haver-la vista és impropi d’un bon cristià, a no ser que pretengui fer reviure la inquisició, és clar. També hi pot haver qui entengui l’amenaça preventiva del president d’E-Cristians com una ofensa contra la llibertat d’expressió i no per això pensen querellar-se contra l’entitat.