Més enllà de l’afecció a llegir novel•la policíaca, de la innegable categoria dels autors locals o de l’enorme èxit de BCNegra, Barcelona és una ciutat negra de veritat novel•les a banda; vull dir que, per la seva tipologia social, per la situació geogràfica i per l’activitat delictiva que s’hi genera, la capital de Catalunya és una de les ciutats més negres del món modern. Enrere queda l’antiga i decadent Marsella, la convulsa i bruta Nàpols i la immensa i enlluernadora Nova York, Barcelona les supera a les tres gràcies a un crim més diversificat i modern en tots els aspectes, que fins i tot s’ha sabut adaptar a la crisi sense massa complicacions.
L’Andreu Martín, el primer autor català en rebre el premi Pepe Carvalho, ho sap perfectament des del dia en que es va posar a escriure ‘Aprende y calla’ (1979) fins avui, passant per la consagració obtinguda amb ‘Pròtesi’ (1982), monument a l’emergent Barcelona criminal de l’època. No se perquè, però he vist detalls de la tensió narrativa d’aquesta novel•la en algunes seqüències de l’excessiva ‘Biutiful’, que ve a ser la consagració internacional d’aquesta capitalitat del delicte modern (i no només en la vesant artística) que ha assolit Barcelona.
L’Andreu em va dir que una de les coses que més el fascinaven de petit era anar a casa d’un oncle policia i que li ensenyés l’arma. Era un vist i no vist, però aquella imatge va quedar gravada a la seva retina. Va ser premonitori.
Fa uns dies, a tocar de l’incert límit entre BCN i Sant Adrià, se’m va acostar un paio brut i malcarat preguntant-me per on s’anava a la zona dels tallers dels xinos, Després vaig veure la peli de González Inñárritu i vaig entendre-ho. Premonició? No, realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada