L’home que habita els llibres

Vuit mesos després de mort, José Saramago resta ben viu en la memòria de Barcelona i els seus lectors. A l’únic temple plausible pels ateus, una biblioteca, l’han recordat i l’han reviscut amb la cura que cal tenir amb els llibres; perquè estan plens de persones que, com ell, els habiten. L’excusa, la presentació del seu llibre pòstum: ‘L’últim quadern’. Textos del seu bloc.

L’home que habita els llibres te un compromís amb el món d’avui que trasbalsa la ja de per si convulsa existència humana, perquè els llibres són part indestriable de la vida. Així ho va entendre José Saramago i així ho va mantenir fins el darrer dia de la seva vida. Era un premi Nobel (1998), no li calia demostrar res més, no li calia major compromís que el demostrat amb la literatura; i malgrat tot això va atiar la capellanada intransigent, va carregar contra la crisi que el propi capitalisme salvatge ha engendrat i va fustigar el corrupte Berlusconi fins abandonar el seu editor italià en passar a mans del primer ministre. Una selecció de les entrades que va fer al bloc http://saramago.blogspot.com entre el març i el novembre de 2009 conformen el seu darrer alè literari que ara acaba de publicar-se: ‘L’últim quadern’ (edicions 62).
Saramago tenia amics coneguts: Rosa Regàs, Marina Rossell, Rosa Cullell, Anna Sallés, Imma Monsó o Xavier Pàmies, però sobretot te amics anònims, lectors, gent de casa seva que va a una biblioteca o una llibreria disposats a deixar-se seduir, a reflexionar o a encendre’s amb les paraules de l’escriptor. Són aquests els autèntics amics de l’autor de ‘La Caverna’. La resat és faràndula benintencionada que mobilitza la premsa, però que no canvia la percepció de les coses per molt que cantin (amb la lletra al davant) ‘Grandola vila Morena’. A ‘Zeca Alfonso no Coliseu’, en acabar aquesta mítica cançó la gentada no para de cridar ’25 de abril sempre’ fins que el so es fon al final del disc. A la biblioteca Jaume Fuster la cançó de la revolució va sonar més a cànon que no a himne de revolta. Els temps, que passen gairebé per tothom tret de Saramago. No se que en deu pensar, o si, però me l’imagino somrient irònic i burlesc.
L’estimació dels lectors de Barcelona per José Saramago va esclatar una tarda de 2001. Al CCCB es presentava ‘La caverna’, la primera novel•la que publicava d’ençà el Nobel. Lluny de la distància protocol•lària de tot guardonat amb el més alt premi de la literatura universal, el portuguès es va mostrar proper als lectors, còmplice amb els seus sentiments i compromès amb les seves idees. El local va rebentar talment hi cantés la més cèlebre estrella del pop. Després Saramago va sopar a Casa Leopoldo i davant d’un ‘bacalhau dourado’ i un ‘vinho verde’ va declarar el seu amor per la ciutat que amb tanta passió li corresponia.
Els llibres de Saramago editats en català s’han venut sempre prou bé. La pròpia editora, Pilar Beltran, n’és una incondicional. Me la vaig trobar a la baixa lisboeta un dia de primavera de 2008. Sortia de comprar uns ‘pasteis’ de crema. Feia temps abans d’anar a veure l’escriptor. Havien d’acordar la traducció de ‘El viatge de l’elefant’. Aquells dies al palau d’Ajuda hi havia també una sòbria i elegant exposició sobre Saramago. Feia goig veure les portades de les edicions catalanes allà, com la cosa més normal del món que realment és Eren dies carregats de llum i paraules, dies on la prosa potent esclatava com el sol. Era un just raport de l’estimació dels lectors catalans per l’escriptor d’Azinhaga.
Dijous plovia, i el crepuscle anava retratant els pedaços de la ciutat, però a la biblioteca hi havia cua de molta estona abans. Era una cua ordenada, silent respectuosa amb l’home que habita els llibres. La passió, continguda, va deslliurar-se amb la paraula dita per tants lectors anònims, amb les arengues i els records de Pilar del Río i amb les cançons de Paco Ibáñez. Poca gent se sabia ‘Gradola vila morena’, coses dels temps.

Josep Mª Huertas
Va ser un periodista compromès amb la llibertat d’expressió. A partir d’avui el Palau Robert recorda la seva trajectòria humana i professional de passió i honradesa. Tot un exemple en un moment en què tots aquests conceptes van tan a la baixa per culpa d’unes empreses de comunicació que, oblidant la seva responsabilitat social, s’aboquen només al mercat i als interessos polítics.

Malparits
Que volen dir uns cartells que omplen les ciutats amb el crit que van popularitzar els Sopa de Cabra: ‘bona nit malparits’? Vint anys després del macro concert del Sant Jordi i deu de la seva darrera actuació, tornaran els Sopa? I si tornen, com ho faran, en format gira única, amb un nou disc, en un dvd, una peli, un llibre? Tornarem a escoltar Gerard Quintana cantant ‘l’Empordà’?