‘Vente a Alemania Pepe’

Mig segle després molts catalans tornen a emigrar a Europa. Ara no són ma d’obra sense formació, són alguns dels millors cervells de les joves generacions, amb estudis, idiomes i talent. Són titulats a les universitats del país per quina formació s’han invertit molts diners i esforços. Si els millors marxen, com canviarem el model econòmic? El malson d’Alfredo Landa, torna.

Quan, com als anys seixanta, la cancellera alemanya Angela Merkel ‘convida’ de nou als treballadors sense feina d’Europa al seu país, sap molt bé a on i a qui dirigeix la seva oferta. En dos anys 110 mil persones han marxat d’Espanya per treballar a l’estranger, segons un estudi d’Adecco. El perfil d’aquest nou emigrant és el d’un home d’entre 25 i 35 anys i altament qualificat. Per créixer un 2’3% Alemanya necessita ara més de mig milió de treballadors qualificats. A Catalunya el 19% de llicenciats està sense feina. La crida de la Merkel no pot ser més llaminera. Els millor marxen sense que ningú no ho pugui evitar.
No hi ha frustració més gran per a un professor universitari, ho dic per experiència, que haver d’acomiadar-se d’un antic estudiant dels bons quan, un dia, aquest jove llicenciat se’l troba pels passadissos de la facultat i li comunica que marxa, que n’està fart de malviure amb oficis indignes i sous de misèria. Poden tenir ofertes aborals a Alemanya o a Anglaterra, però en el camp de l’audiovisual n’hi ha que fins i tot troben sortides professionals a Lisboa. I ens volien fer creure que érem rics.
La societat, i la universitat en particular, inverteix esforços ingents en formar els millors professionals de cada ram. Potser hi ha professors de la pública, sovint obsedits pels seus problemes gremials i funcionarials, a qui no els preocupa gaire això; potser només preocupa a un petit nombre, els romàntics d’aquesta feina, però és enormement decebedor contemplar impotent com els fills més ben preparats de les generacions que haurien de capgirar el decimonònic avenir del país, de canviar la basrida per l’’enginyeria i la barra del bar pel coneixement, en marxen.
Però mentre aquí, amb sort i feina, un jove enginyer a penes arriba a un sou anual de 25 mil euros, a Alemanya es situa en 40-45 mil. Són faves comptades. Qui te valor moral per demanar-los que es quedin?
El model econòmic català i espanyol genera enormes desequilibris. Una societat que es sosté amb una economia que genera molt poc valor afegit no pot establir una escala regular de qualificacions salarials. Mentre un manobre cobri pràcticament el mateix, en el millor dels cassos, que un llicenciat, l’injustament perjudicat no s’ho pensarà dues vegades si te una oferta millor fora del país. El problema és que, quans més treballadors qualificats marxin més difícil és regenerar el model de creixement.
Però la pèrdua de cervells és, a més, socialment caríssima. Contràriament al futbol, on hi ha la famosa clàusula de formació a l’hora de traspassar un jugador, a la resta del mercat laboral no. Cada jove llicenciat que marxa a treballar fora és una inversió perduda per res, un dineral, públic i familiar, que fuig aigüera avall; una oportunitat perduda que no tornarà. I si torna serà gràcies a un altre gran esforç que algú (empresa o institució) haurà de tornar a fer per recuperar aquell talent fugit.
Que alguns dels millors cervells de les joves generacions marxin a treballar al ‘estranger davant la falta de possibilitats serioses que ofereix el mercat laboral català i espanyol és frustrant i car. Així no construirem mai una economia amb valor afegit. Així haurem de conformar-nos a ser el que Europa ja fa temps que ha decidit que siguem: lloc de vacances, geriàtric, producció de béns d’escàs valor i la reserva per quan fallen els models econòmics dels països emergents. “Un aire d’arrogància en mig d’una lletania de mort”, tal i com va definir Espanya John Dos Passos

Nadal / Fontana
Els, probablement, dos historiadors actuals més notables i deixebles destacats de Vicens Vives, no seran nomenats doctors Honoris Causa per la UAB en nova mostra del sectarisme gremial. Borja de riquer, impulsor de les candidatures frustrades no s’ha tallat gens: “només trobo una explicació: això és una conjura d’enzes, de la gent mediocre i envejosa que governa avui la universitat”.

Bertrand
Amb la compra per Planeta de les llibreries Bertrand, desapareix al nostre país una marca històrica a la que els actuals propietaris, DirectGroup Bertelsmann, han tractat amb poca cura. Quan al 2006 van adquirir la històrica marca lisboeta vam pensar que estendrien el concepte de llibreria d’humanitats per tot Europa, però en realitat no han passat de ser un supermercat cultural més.