Tots érem dels Miralpeix

L’aeroport lluminós i net que la Natàlia Miralpeix va trobar en tornar a Barcelona de la seva llarga estada a l’estranger només era un miratge. La ciutat seguia essent tan grisa i sòrdida com sempre, i les gents que l’habitaven tan atordides i tristes com els seus germans Lluis i Pere.
El que més em va colpir de ‘El temps de les cireres’ (edicions 62), la novel•la que va consolidar Montserrat Roig, va ser que en ella hi vaig veure la meva família, i les dels meus amics, i les dels veïns. En aquest país tots érem els Miralpeix. Encara ho som força: pusil•lànimes, aixafats per impotents.
Vaig comprar la segona edició (juny de 1977). Tenia 17 anys, venia d’una família de llargs silencis a taula, de preguntes sense respostes, d’ordres sense arguments, de por i malalties; com tantes altres, com la majoria que habitaven aquells carrers grisos de l‘Eixample per on perdia les meves passes moltes tardes en sortir d’escola. Mai no vaig trobar les lluminoses idees de llibertat, solidaritat, resistència a l’opressió, alegria i nostàlgia de la vella cançó de la comuna de París que la Roig va utilitzar per posar de títol a la seva novel•la. Només em topava amb les fulles mortes dels plàtans del Passeig de Sant Joan que jo xutava com imaginàries pilotes. Em va acabar agradant més aquesta cançó que l’altra, però això ho vaig descobrir més endavant, és clar.
Anys després, en acabar de llegir el primer capítol de la novel•la em va sobrevenir un profund vertigen. No podia seguir llegint a la cambra del pis familiar, hauria parat boig, n’hauria fet alguna de grossa. Era la mateixa abúlia vital. Vaig córrer esparverat fins la platja, vaig seure a les roques de l’espigó, i la placidesa del mar calm del Maresme es va convertir durant molts anys en el millor saló de lectura. Vaig jurar-me que mai sotmetria els meus fills als mateixos silencis, a les mateixes buidors. Amagar les misèries dels temps és una crueltat.