Els poemes del buda

Quan l’any 1954 Chester Kesler va fotografiar Allen Ginsberg a Frisco, aquest era un jove poeta modern: ulleres de pasta, americana, bambes i samarreta. Quan a finals dels vuitanta el vaig conèixer personalment, a Barcelona en un ‘poetry reading’ a l’Institut d’estudis Nordamericans, Ginsberg era un buda. Entre les dues imatges quedava tota una obra poètica, potser la més poderosa veu de la poesia moderna, i també quedava el rastre d’una idea política i filosòfica que es va transmetre al llarg de totes les generacions que han travessat la segona meitat del segle XX.
Quan City lights books, la llibreria, editorial i punt d’encontre de la ‘beat generation’ de Lawrence Ferlinghetti, va publicar l’any 1956 ‘Howl’ (Visor i Anagrama en castellà) s’obria la porta a la literatura del món d’avui. Res més turbulent, convuls i líricament cruel que la mort de Carl Solomon no havia estat publicat encara. Ni Walt Whitman no havia gosat posar en entredit, d’aquella forma brutal, el vell sistema de la composició poètica clàssica. I això que Allen se sentia hereu del vell barbut com se sabia hereu de Woody Guthrye, dels vells rapsodes del blues rural i de les mil•lenàries oracions budistes. Allò era la revolució. I es va confirmar a ‘La caída de América’, ‘Oda plutoniana’ i ‘Sandwiches de realidad’ (tots tres a Visor). Amb aquest darrer volum, adquirit una estranya nit de festes a la Taifa de Gràcia, vaig notar per primer cop com la poesia podia produir autèntiques al•lucinacions.
Malgrat la sotragada que la poesia de Ginsberg (com la de Gregory Corso o el mateix Ferlinghetti) va provocar en no pocs joves poetes catalans moderns (ulleres de pasta, americana, bambes i samarreta), ‘Howl’ mai no ha estat traduït al català; a penes un fluix ‘Kaddish’ (El Mall). Potser per això la poesia catalana no és convulsa, cruel ni turbulenta, i aquells joves no són budes.