Quan els premis literaris canten

Tot i estar permanentment sota sospita, els premis literaris sempre han funcionat be comercialment demostrant ser bones operacions de màrqueting. Ara que a penes es ven res tret dels anomenats fenòmens editorials, els premis estan caient en l’esperpent. El darrer Ramon Llull de novel•la és un exemple de fins on es busca un cert espectacle extra literari per intentar vendre.

No hi ha vegada que no hagi anat a un premi literari i que, abans d’entrar al local, tothom sabés qui era el guanyador. Després, això si, el presentador i el jurat fan la pantomima de les votacions, de que estan reunits en un saló tancat a pany i forrellat i tota aquesta facècia simpàticament ridícula.
Però representacions a banda, tot i saber que els grans premis literaris estan benèvolament apanyats a través d’encàrrecs a autors o discrets pactes més o menys escrits, un llibre amb la faixa d’un premi de nivell fins ara sempre s’ha venut molt bé. Aquesta és la clau de volta que justifica tot aquest petit circ. Està clar que l’editor que es juga els calés, i no en solen ser pocs, vol estar segur de que l’obra guanyadora respondrà als interessos del mercat. Des d’aquesta òptica de màrqueting i promoció em sembla absolutament lícit el joc que s’estableix al voltant d’un premi literari dels grossos. Hi ha algun cas en que l’editor no vol exercir cap supervisió o control de la feina del jurat ni dels originals presentats, i més d’un cop i de dos li ha sortit comercialment fatal l’operació. Per ells va.
Però la litúrgia dels premis està en decadència com tot el vell model d’indústria editorial, i en català més. D’una banda perquè hi ha un seguit d’escriptors que s’han professionalitzat en guanyar tots els premis grossos que hi ha fins cansar els lectors. I d’altra perquè el sol afegit de ‘premi tal de novel•la’, ja no atrau com abans, tot i que els departaments comercials dels editors s’hi escarrassen de valent. Avui en dia hi ha molt pocs títols que es venguin el suficient com per recuperar la inversió multimilionària que s’ha lliurat a l’escriptor en concepte del premi, bo i tenint en compte que el tal premi sol ser un avançament dels drets d’autor.
Per resoldre aquest decalatge a vegades es pacte un dos i fins i tot un tres per un. M’explico: el fabulós import del premi es paga a canvi de l’obra guanyadora i d’una altra o fins i tot dues més. Així es cobreix la inversió i les aparences del prestigiós guardó. I tot sota contracte firmat i rubricat, evidentment. No tots els premis ho fan això, només faltaria, però en català i dels grossos n’hi ha.
La darrera aportació del màrqueting a la difícil sustentació del sistema de premis literaris consisteix a fer que, si la obra no pot ser tot l’esclatant, provocadora, polèmica o excel•lent que hauria de ser per vendre’s, que ho sigui l’escriptor; la qüestió és buscar formules perquè la premsa, que cada dia dedica menys espai a la literatura en català, parli del premi encara que sigui a les pàgines de successos. I això, només faltaria, independentment de la qualitat de la novel•la premiada. Repasseu la nòmina.
L’any 1994 Quim Monzó va dir que Ferran Torrent guanyaria el Sant Jordi. Va ser així i hi va haver una polseguera que va durar setmanes. Després va sortir la novel•la, va agradar moltíssim, es va vendre molt bé, i aire. Eren altres temps, el mercat no estava saturat de premis i la literatura catalana gaudia d’un prestigi que ara no te.
Dijous passat es van atorgar el premi Ramon Llull, el més ben pagat de la narrativa catalana, a Núria Amat, una persona que ha estat bel•ligerant amb pocs miraments contra la llengua catalana. Bé, cap problema, som un país enormement agraïts amb els fills pròdigs que tornen a casa. A més, probablement la novel•la sigui bona. I la polèmica sobre la conveniència o no de donar-li el guardó, ha creuat els mèdia, del full parroquial al twitter, i potser farà vendre més. Tot són estratègies, però qui es creu els premis?

Ferran Mascarell
Ha presentat l’equip i les línies d’actuació del Departament. Reordenar l’administració, simplificar l’estructura i buscar l’eficiència són les línies generals. Incorpora la idea d’un pacte entre administracions que ja sona a vell, l’entesa entre el sectors públic i privat i la cooperació per la internacionalització de la cultura, una de les seves obsessions. Ara que li ho deixin fer.

Andreu Martín
És el primer autor català que rep el premi Pepe Carvalho de novel•la atorgat per BCNegra, un premi que ni es ven ni es compra. La seva obra excel•leix per damunt de la mitjana de la literatura del país, i molt més encara per damunt de la cultura oficial. Per això aquest merescut guardó és també un premi per als seus milers de lectors de totes les edats, cosa que molt pocs poden dir.