El triomf dels cremats

Farts de tebeos blancs de minyons escoltes sempre tan bones persones, de súper herois que no tocaven mai el cul a les seves xicotes o de soldats aliats que entenien el drama dels fills del Tercer Reich, havien deixat de llegir còmics que explicaven coses del món d’ahir. Ja els havia passat l’edat de creure en sants i altres falòrnies. Havien descobert l’excitant plaer de les Montesa Impala i les Ducati 24 hores al límit per la carretera de Santa Fe, d’un cos exuberant al seient del darrera, agafat als seus malucs, xupa contra xupa, i no estaven per tornar a creure en la idea del país ajupit i gris que els havia transmès la família i amb el que estaven trencant. Si ni el franquisme agònic ni l’antifranquisme impotent eren capaços de trobar una resposta moderna a les inquietuds dels joves de l’època, el més normal era que traguessin el nas nord enllà a veure que hi havia d’aprofitable en aquella impresentable època de falsedats disfressada de prodigis classistes.
I el que hi avia eren Jack l’Estripador, Jou Cromwell i Too Fast Edi, motards cremats i clients del Joe Bar Team (Glénat), l’únic còmic salvatge, malcarat i provocador dels setanta; és a dir, l’únic tebeo autèntic d’una època on, mentir als joves, encara era la forma habitual de tractar-los des del poder establert. La colla del Joe Bar va fer forat. Mentre els ‘pijos’ de club de tenis abandonaven progressivament les Cota 74 i Bultaco Lobito, per ingressar a ESADE o portar la fàbrica paterna, els que no tenien res a guanyar tret d’una picada entre semàfors, buscaven les primeres Ducati 900 SS, Guzzi Lemans o Honda CB Four per, habitualment, mirar-les i bavejar. El primer que se’n va comprar una va ser el rei del barri. La resta s’empastifaven d’oli amb tronades Metralla.
Però la vida és puta com ella sola, i els nois de casa bona sempre acaben guanyant. Fins que es posa de moda el ‘retro’. Joe Bar edita el vuitè àlbum i la vida segueix a tot gas. Ara en renovades Triumph Boneville, Kawa W 800 o Ducati GT 1000, això si.