FASCINACIÓ PER LA VIOLÈNCIA

Analista i martell crític de dogmes contemporanis, Slavoj Zizek (Ljubjana 1949) és un dels pensadors més populars de l’actualitat a Europa. Amb un atractiu mediàtic irrefutable, la seva capacitat per aixecar argumentaris filosòfics usant elements descriptius de la cultura de masses ha posat els seus llibres de crítica social al nivell d’alguns bes-sellers de la literatura popular. La Biblioteca Universal Empúries acaba de publicar-li en català ‘Violència’, un llibre que, vist el que ha passat els darrers dies amb l’actuació dels Mossos d’Esquadra i les posteriors repercussions polítiques, hauria de situar-se al cap de munt de les llistes de llibres més venuts, al menys entre els i simpatitzants i afiliats a Iniciativa.
Seguidor de Lacan, a qui interpreta en clau marxista, Zizek desmantella a ‘Violència’ el capitalisme socialdemòcrata dinamitant-lo amb vehemència des de la seva mateixa matriu confusa, ambivalent i contemporàniament perversa: el joc de falsos miralls que provoca l’error en dictaminar l’arrel dels problemes i, encara més greu, la mala disposició a l’hora d’encarar el conflicte real. Aplicat a la violència, la idea és que la percepció subjectiva que tenim sobre ella i les seves demostracions puntuals (atemptats, disturbis urbans, violència de gènere), ens impedeix adonar-nos-en de la violència sistèmica, la inherent al manteniment de l’ordre capitalista.
Veient els estudiants i la policia esbatussar-se és convenient no perdre el nord ni oblidar la transmigració històrica de rols: la policia repressora està controlada per una organització política aparentment transformadora i progressista, i els revoltats són cadells de la millor època de bonança socioeconòmica de les darreres dècades. Que ha passat per que s’hagin capgirat els papers de la funció? Que probablement la idea terminal de la història en virtut de la rendició de totes les ideologies davant l’evidència de que l’ultralliberalisme és capaç de resoldre tots els nostres maldecaps, només se sosté en èpoques de vaques grasses, i encara. Potser si que no hi ha una percepció quotidiana de les ideologies, però hi són, i sovint els actes de violència contra els sistema, que són actes ideològics, lluny de minvar-lo, el reforcen. La violència contra el capitalisme no el qüestiona, sinó que genera una fascinació en forma d’hipnosi col•lectiva que acaba per justificar-lo i l’enforteix (i per això s’ordena als Mossos que carreguin amb duresa). Zizek aïlla el problema en aquesta fantasia que provoca reaccions de necessitat amb un clar rerefons egoista i falsament progressista, com la bonhomia de les ONG’s o l’humanisme de l’ONU,
Arribat aquest punt és impossible situar els paràmetres de la violència policial i estudiantil a una banda o en l’altra del mirall. La fascinació social que provoca en tant que causa i conseqüència en si mateixa, ens porta a acceptar que la violència, que crèiem aliena al nostre codi de valors, és dins mateix la decisió de lluitar-hi per foragitar-la, perquè només som capaços de fer fora el miratge, no l’arrel. I evidentment, tant en la provocació a la policia com en la resposta exagerada i inhumana d’aquesta, hi ha violència ideològica i, per tant, voluntat de generar una fantasia que possibiliti la supervivència del propi sistema; el que interpretat des d’un punt de vista psicològic podria ser: l’ésser humà no és bo ni dolent, és violent.

+
JOAN MIQUEL OLIVER
A ‘Bombón mallorquin’ el líder d’Antònia Font fa una mirada a la seva vida entre nostàlgica i lúdica, però, a més d’una col•lecció de cançons, hi ha també un llibre, ‘Quadern’ (Empúries) on, per primer cop, accedeix a deixar llegir les notes sobre els quals compon i escriu. ‘Strep-tease’ intel•lectual o crònica sentimental, el que vulgueu, però una nova aportació original i rica d’aquest personatge quina projecció cultural va ja més enllà de l’esfera, sempre mal considerada, de la música pop.

-
RICARD SALVAT
“Era un home amb coneixements molt profunds, i podria haver estat el director del Teatre Nacional de qualsevol país culte”,va dir d’ell Montserrat Carulla durant la celebració del dia internacional del teatre, però malgrat això, fent gala del seu cainísme una part important de la professió teatral catalana i la majoria d’administracions en pes el van ignorar. Salvat va morir maltractat per molts dels que després lamentaven la seva pèrdua amb cara de circumstancies davant les càmeres de televisió.