El jazz és llibertat. Hi ha pocs llenguatges artístics que estiguin tan poc subordinats a cap estructura com aquesta música. Deu ser pels orígens en la mixtura de ritmes i cultures d’arreu del món, o potser pels absoluts privilegis estilístics, o perquè elimina fronteres racials i de la ment. Pot ser per moltes coses, però el jazz és llibertat, i Terrassa n’és capital. D’ençà que, en plena dictadura, tres agosarats adolescents van crear un club de jazz sota l’auspici d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, “de 1959 fins avui el jazz no ha faltat mai a Terrassa”, diu en Valentí Grau, un d’aquells joves promotors que, amb el bateria Adrià Font i el trompetista Josep Mª Farràs, han convertit la seva ciutat en un bullidor internacional de música lliure, innovadora i intel•ligent.
En mig segle ha passat de tot. Des dels complicats inicis per la falta de músics, de discos, d’afeccionats, de recursos i de llibertat, lògicament, fins el brillant concert de Dave Holland i Pepe Habichuela de la setmana passada, el trio les ha vistes de tots colors. Van convertir un racó de casa d’en Farràs en club a l’estil Saint Germain, van veure com els tancaven la Jazz Cava, però van aconseguir una extraordinària Nova Jazz Cava, van lluitar per convertir les actuacions en l’actual festival, iniciat l’any 1982, i l’han vist créixer i guanyar merescut prestigi; però en Valentí Grau encara es posa nerviós quan surt a presentar el genial contrabaixista que balbuceja en el flamenc de la ma de la família Carmona, i després, en un racó sense vista a l’escenari, no deixa de petar els dits buscant el compàs de la mixtura contemporània entre jazz i flamenc. I quan se sent un ‘olé maestro’, ell és el primer que somriu satisfet. Això va així a la Nova Jazz Cava.
El local té un aire de club d’amics, d’aquells ambients on sembla que el públic es coneix de tota la vida, però on tothom hi és benvingut i no costa gens ser un més de la colla que s’agombola, sua, estira el coll per veure-hi una mica millor, fa petar els dits com en Grau, mou els peus com tants d’altres i, finalment, es rendeix exhaust a l’emoció mental i sensual de la música. Així ho va copsar Tete Montoliu, que va fer d’aquest escenari i d’aquest club, refugi i altaveu universal a l’ensems. I amb ell, i durant mig segle, una llarga llista dels més prestigiosos músics i formacions jazzístiques d’arreu del món començant pels del país, als quals els promotors mai no han dubtat en donar un paper protagonista, sovint el paper que no els han concedit els gestors i les administracions culturals. Així han mantingut els instruments afinats i l’escenari il•luminat la gent de Jazz Terrassa. Ara, lluny d’establir-se, segueixen empenyent per difondre el jazz arreu: Rubí i Sabadell acullen ja actuacions, i l’escenari de la Jazz Cava s’ha obert cap a altres locals.
Avui és el dia que el festival surt al Parc de Vallparadís. Hi ha música, paradetes i pic nic per a tothom; perquè aquells que pensen que el jazz és un gènere antic i minoritari facin un tast al sol i descobreixin que no hi ha res més modern i de masses que la música en llibertat, que el diàleg entre cultures, formes d’entendre l’art i de gaudir de la vida.
Que feu asseguts a la butaca? No digueu que no us agrada o que no hi enteneu, el jazz pot ser tot allò que vulgueu, tot el que us emociona i us fa sentir vius; perquè el jazz és llibertat, i Terrassa n’és capital.
+
ALBERT MONTAGUT
El seu ‘Fe de errores’ (Temas de hoy) no és només una crònica dels darrers trenta anys de l’ofici de periodista a Catalunya, temps en que ha canviat de la nit al dia, sinó que és un insòlit exercici d’autocrítica, que a penes es dona mai en la professió, que va més enllà de l’habitual visió endogàmica i gremial d’aquests llibres fins interpel•lar els professionals i presentar causes i conseqüències a la societat a la qual han de servir sobre el perquè el periodisme s’ha allunyat dels lectors.
-
SEBASTIÀ PUJOL
El regidor de cultura de l’ajuntament de Premià de Dalt ha estat incapaç de mantenir la centralitat dels actes de lliurament del premi Gat Perich. Un poble que no destaca precisament pel seu potencial cultural no es pot permetre llençar actius amb tanta projecció com és aquest guardó. En Perich va viure a Premià de Dalt i el va estimar. La biblioteca pública porta el seu nom contra el parer de part del consistori (sic?). Ara que el municipi ja no és protagonista del premi deuen respirar tranquils
Foto cedida per Jazz Terrassa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada